Veneçuela
Context
Després d’un inici del segle XX caracteritzat per la inestabilitat, els cops d’Estat i els governs militars, Veneçuela va iniciar un període de major estabilitat a finals dels anys 50. Per bé que quedaven exclosos alguns partits polítics, es considera que durant aquest període el país comptava per primer cop amb la característica d’una major legitimitat democràtica.
A finals del mateix segle, concretament l’any 1998, va aparèixer en escena Hugo Chávez, qui, arran de guanyar les eleccions presidencials, va iniciar un important procés de transformació política, econòmica i social (l’anomenada Revolució Bolivariana) que comportava canvis a nivell constitucional i legislatiu. Ajudat pel repunt dels preus del petroli a nivell internacional, Chávez va impulsar programes de suport social a les classes populars més desafavorides. Tanmateix, la tensió amb els grups opositors va esdevenir una constant durant tots aquests anys i, entre d’altres, es va arribar a produir un cop d’Estat fallit durant l’abril del 2002.
Actualment sota presidència de Nicolas Maduro, el país porta un mínim de cinc anys de constant inestabilitat política i econòmica amb eleccions parlamentàries i presidencials amb greus al·legacions de frau i altres tipus d’irregularitats. En el terreny econòmic, s’ha denunciat la manca de productes bàsics i mèdics als centres hospitalaris, situació que ha generat tensions de tot tipus en les que hi ha hagut una constant denúncia de violacions de drets humans. Així, per exemple, Veneçuela ha prorrogat diverses vegades l’estat d’excepció des del gener de 2016 i l’elecció d’una Assemblea Nacional Constituent s’ha fet sense la participació de l’oposició.
Per últim, Veneçuela ha impulsat nous acords i marcs d’aliances a la regió. Entre altres, i en contraposició a l’acord de lliure comerç impulsat pels Estats Units, l’ALCA, ha creat l’ALBA o ‘Tractat de comerç dels pobles’ que inclou a Cuba, Hondures (tot i que en va sortir), Nicaragua o Bolívia.
Amb la voluntat de refermar el lideratge a la regió, i sota la premissa de vincular-ho a la concepció militar de la defensa, Veneçuela ha optat per una activa compra d’armes. De fet, entre els anys 2011 i 2015, Veneçuela va ser el principal comprador d’armes d’Amèrica del Sud.
La mort d’Hugo Chávez el 2013, substituït a la Presidència per Nicolás Maduro, va marcar l’inici del declivi del suport popular al bolivarianisme en un context de crisi econòmica, de creixent inseguretat, de major aïllament internacional i d’una forta repressió cap a opositors i dissidents interns. El 2015, l’oposició guanyava –per primer cop en 20 anys- les eleccions legislatives. Ara bé, el govern veneçolà, amb un poder judicial controlat per ell mateix, acabava per buidar de funcions el Parlament i convocava una nova Assemblea Constituent.
En aquest sentit, es considera que la Decisió del 2017 del Tribunal Supremo de Justicia va ser el punt de trencament de l’ordre constitucional en ampliar amb aquesta decisió els poders del President N. Maduro, auto-atribuir-se el Tribunal les funcions de l’Assemblea Nacional i declarar a aquesta en desacatament, contra el parer de la Fiscalia i la pròpia Assemblea. Davant la crisi generada, el propi Tribunal va haver de modular algunes de les disposicions més controvertides de la mateixa, però el conflicte constitucional ja estava servit. Al juliol de 2017 es va constituir l’Assemblea Constituent i al desembre de 2017 es van celebrar eleccions municipals a les que els principals partits opositors no es van presentar per la manca de garanties electorals. La Constituent va demanar també la convocatòria d’eleccions presidencials, que es van celebrar al maig de 2018. Així mateix, aquestes van ser rebutjades per una part important de la comunitat internacional per manca de garanties. Va sortir escollit Nicolás Maduro.
Altres països: