Turquia

La història de Turquia s’ha vist marcada per diversos conflictes al llarg dels segles. Abans del seu col·lapse durant la Primera Guerra Mundial, Turquia havia estat el centre de l’Imperi Otomà, sent la potència que dominava tota la regió, compresa pel que era conegut com a Anatòlia, l’actual Turquia, la zona dels Balcans, Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i Europa Central i Orienta. Després de la Primera Guerra Mundial, l’Imperi va ser derrotat i repartit pels Aliats a través del Tractat de Sèvres, al 1920, que va dur a la creació d’un estat independent pels kurds. Davant l’ocupació del país, la qual amenaçava la dissolució de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk, líder militar i polític, va liderar la Guerra de la Independència al 1919 contra les forces invasores fins al 1923. Aquell any es va signar el Tractat de Lausana, que va establir les fronteres del país, formant la República Turca amb Atatürk com a primer president.

La defensa d’un sentiment nacional, ha dut a diverses revoltes molt rellevants, que ja havien estat presents durant els últims anys d’existència de l’Imperi Otomà. Un dels més rellevants és el conflicte kurd-turc, que va començar el 1922 amb l’aparició del nacionalisme kurd, a la vegada que es va formar l’estat que avui en dia coneixem. Amb el Tractat de Sèvres, es va reorganitzar tot l’Imperi Otomà i es van crear estats independents com Armènia i el Kurdistan.

El govern nacionalista dels Joves Turcs, entre 1915 i 1923, va impulsar l’anomenat Holocaust armeni, el qual va acabar amb la vida de 1,5 milions de persones, a més d’encadenar una diàspora de vora 1 milió de persones deportades. La creació del Kurdistan va donar la possibilitat de crear un estat autònom kurd. La resistència turca i la Guerra per la Independència van impedir la implantació del mencionat tractat i, en conseqüència, la creació de l’estat kurd. Els kurds són la minoria ètnica més gran del país i durant molts anys han dut a terme diverses revoltes buscant autonomia i reconeixement. N’ha tingut un paper fonamental el PKK, un grup separatista que és considerat terrorista per Turquia i altres països.

Aquest conflicte ha estat conegut per les grans vulneracions dels drets humans, que han portat a milers de morts, que superen els 40.000 des del seu inici, i al voltant de 3 milions de persones desplaçades i de refugiats. Es considera que el país està ubicat en una zona geogràficament estratègica, entre Europa i Àsia. Això ha portat a moltes tensions entre els països fronterers i amb potències internacionals com la Unió Europea, Rússia, Grècia i els Estats Units, degut a diverses causes com el control dels recursos naturals que es troben al Mar Mediterrani, com el petroli i el gas natural, que ha portat a Turquia ha tenir conflictes amb diferents països com amb Grècia i Xipre; i la crisi de refugiats, que ha generat molta preocupació a nivell internacional. Per una banda, Turquia ha buscat formar part de la Unió Europea per tal d’aconseguir millores econòmiques, i també per reforçar la seguretat del país i modernitzar-lo.

Un d’aquests tractat és l’Acord d’Ankara, una unió duanera des del 1963, que li ha donat una zona de lliure comerç amb els altres membres de la Unió Europea. A més, al 2016, va firmar amb la UE un acord migratori per tal de afrontar al crisi dels refugiats, pel qual Turquia es comprometia a controlar el flux de migrats que anaven cap a Europa. A canvi, Europa li donaria suport financer. també ha tingut molta relació amb l’Orient Mitjà, ja que ha estat molt involucrat a la guerra civil de Síria duent a terme 3 operacions militars al nord en contra del grup kurd. La primera operació va ser del 2016 al 2017, que va ser la primera intervenció de Turquia al territori de Síria. Al 2018 es va du a terme una altre operació a la regió d’Afin, per tal d’eliminar la milícia kurda YPG, que es considerava que estava vinculada amb el PKK. Finalment, es va dur a terme l’última operació al 2019, amb l’objectiu d’eliminar les milícies kurdes i establir una “zona segura” a Síria. Per altra banda, ha intentat tenir més relació amb Àsia Central, ja que tenen una història i cultura similar. A més, per causa dels recursos naturals que hi ha als països del Mediterrani com Síria, el Líban, Israel i Egipte, hi ha hagut molta tensió en països com Grècia i Xipre.

Que Turquia segui membre de l’OTAN des del 1952, ha estat un factor molt important pel seu desenvolupament militar, ja que ha afectat la seva política militar. Això és a causa de que ha tingut accés a tecnologia i entrenament més avançats. A més, és considerat, després dels Estats Units, el segon exèrcit més gran de tots els estats membres de l’organització, el qual està format d’uns 600,000 efectius, incloent tot el personal de les forces armades. Si el país fos exclòs de l’OTAN, la seva capacitat de defensa militar es veuria greument afectada.

Turquia ha estat adquirint tecnologia militar de Rússia, el que ha causat tensió i preocupació entre els membres de l’OTAN. Per altra part, les últimes tensions que s’han produït entre Grècia i Turquia han provocat un augment de presència militar a la regió.

El país s’ha vist involucrat en conflictes regionals, com el conflicte kurd. Aquest conflicte no només s’ha desenvolupat dins del país, sinó també en altres com Síria i Iraq, el que ha fet que l’armament en el país sigui més present. Per la seva actuació al conflicte de Síria, la Unió Europea ha limitat la venda d’armament, fent que alguns estats membres de la Unió Europea com Italià, Alemanya i França, limitin les seves exportacions a Turquia.

Per altra part, Turquia rebia armament dels Estats Units, que degut a les tensions des del 2013, van disminuir significativament. Aquesta limitació d’armament ha fet que augmenti les exportacions cap a l’Àfrica, que han augmentat un 700% des del 2020.

Com a resultat dels desacords polítics d’alguns estats poderosos sobre el tema de la Guerra Civil siriana, la transferència d’armes a Síria ha estat constant. Per una banda, les armes facilitades per Rússia i Iran cap al règim, per l’altra banda, les armes que des dels Estats Units, Turquia, França i Gran Bretanya i Aràbia Saudita s’han estat facilitant a diversos grups armats rebels opositors. Tot i que la UE va imposar sancions a Síria, inclòs un embargament total d’armes el 2011 , aquest embargament es va aixecar el 2013 a causa de la divergència entre els estats membres sobre una possible excepció per als grups rebels. El Consell de Seguretat de l’ONU, per contra, mai no ha estat capaç de dictar aquest embargament i que s’apliqui a tots els actors de la guerra civil malgrat els informes del Consell de Drets Humans. Tot i això, bona part de les armes circulen a través del mercat negre d’armes curtes i lleugeres que, finalment, són les principals responsables de la majoria de morts en el conflicte [1]. A més, en el seu informe 2018, el SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute) denuncia l’ús de bombes de dispersió i armes químiques.