Senegal

Les relacions sexuals entre persones del mateix sexe estan prohibides pel Codi Penal del 1965 (article 319), amb una pena màxima de cinc anys de presó. Des del 2013, en diferents cicles de l’Examen Periòdic Universal (EPU) –el mecanisme del Consell de Drets Humans de l’ONU que cada quatre anys i mig revisa la situació dels drets humans als Estats membres–, el Senegal ha rebut diverses recomanacions per derogar l’article 319, protegir les minories sexuals i frenar el discurs d’odi i la violència contra les persones LGBTIQ+. Fins ara, totes han estat rebutjades pel govern.

Segons Human Dignity Trust, les dues últimes dècades hi ha evidència que la llei s’aplica activament. La comunitat LGBTIQ+, amb un rebuig estimat del 90% dins la societat senegalesa, és objecte de campanyes de desprestigi, detencions arbitràries (sovint violentes), amenaces i agressions físiques. Des del 2009, Human Rights Watch ha documentat violacions generalitzades dels drets humans d’aquesta població. Entre el 2011 i el 2016, aquesta organització i les seves sòcies senegaleses van identificar 38 casos en què la policia va arrestar persones per la seva orientació sexual percebuda, acusant-les d’“actes contra natura” segons l’article 319 del Codi Penal.

En els darrers anys, el tema s’ha utilitzat políticament de manera constant i hi ha hagut intents recurrents d’endureir les penes contra la població LGTBIQ+. El 2021 i el 2024, legisladors senegalesos van anunciar plans per a una llei que duplicaria les penes per relacions homosexuals, elevant-les a entre 5 i 10 anys de presó. A finals de maig del 2025, després de protestes ciutadanes a Dakar contra l’homosexualitat, el govern va llançar una nova iniciativa per endurir la legislació vigent, que podria elevar les penes fins a 15 anys de presó. Paradoxalment, el Senegal va ser pioner a l’Àfrica a oferir tractament antirretroviral gratuït i incloure població homosexual en els seus programes de salut pública contra la VIH, un avanç notable des de la perspectiva biomèdica i sanitària que conviu amb la criminalització d’aquestes mateixes persones, generant contextos on les seves vides queden desprotegides.

En aquest context, davant les controvèrsies públiques recurrents, la violència i el rebuig social, s’han obert rutes migratòries cap a països com el Marroc, Tunísia, Costa d’Ivori, Mali, Gàmbia. Mauritània és un dels destins significatius on algunes persones senegaleses han obtingut l’estatus de refugiat per part de l’ACNUR; altres, en menor nombre, han estat “reubicades” des d’aquest territori cap a països d’Europa o d’Amèrica del Nord.

La persistència de disposicions legislatives discriminatòries, en particular en el Codi de la Família de 1972, ha estat objecte de fortes crítiques pel seu caràcter discriminatori envers les dones. Entre altres aspectes, aquest cos legal confereix “la potestat paterna i marital” únicament als homes, cosa que nega a les dones els drets i la potestat sobre la seva llar i els seus fills i filles. L’article 111 del Codi de la Família estableix l’edat mínima legal per contraure matrimoni en 16 anys per a les dones joves, davant dels 18 anys per als homes. Segons The Child Marriage Data Portal, aproximadament el 30% de les dones de 20 a 24 anys declara haver-se casat abans de complir els 18 anys. A més, prop del 9% d’aquestes dones es va casar abans dels 15 anys. Hi ha desigualtats marcades: a les zones rurals la prevalença arriba al voltant del 41%, mentre que a les zones urbanes se situa prop del 18%. El matrimoni de menors és també més comú entre dones procedents de llars amb menys recursos (més del 50% es troba en el quintil més baix), i entre aquelles que no han rebut educació o només educació primària. Durant anys, organitzacions feministes, juristes i ONG han demanat revisar el Codi. Des de fa una dècada, amb la proposta del “Code de l’enfant”, es busca prohibir el matrimoni infantil, fixar l’edat mínima en 18 anys per a ambdós sexes i reformar l’article sobre autoritat parental per a una major equitat.

Tot i que la Mutilació Genital Femenina (MGF) està prohibida al Senegal des del 1999, la pràctica persisteix –sobretot en determinades regions del país i en les àrees rurals–. El 2022, el país va adoptar la Tercera Estratègia Nacional per a l’Eliminació de la MGF 2022-2030, acompanyada d’un pla d’acció quinquennal (2022-2026). Les xifres, encara que altes, mostren una tendència sostinguda a la baixa. Entre el 2005 i el 2023, la prevalença nacional va descendir del 28% al 20%. En el grup d’adolescents de 15 a 19 anys, la reducció ha estat encara més significativa (del 25% al 16%), cosa que reflecteix una menor exposició entre les generacions més joves. En canvi, entre les dones de 45 a 49 anys, el 22% havia estat sotmesa a MGF el 2023, davant del 31% el 2005.

L’avortament legal en casos de violació o incest continua estant prohibit en molts llocs. Per això, moltes dones i nenes recorren a avortaments clandestins, que solen fer-se sense atenció mèdica i en condicions perilloses, cosa que augmenta el risc de malalties greus o fins i tot de mort. Els avortaments clandestins són la cinquena causa de morts maternes i representen la meitat dels ingressos d’urgència en maternitats.

La participació laboral de les dones continua sent significativament menor que la dels homes, segons dades del Banc Mundial. El 2024, la taxa de participació femenina es va situar al voltant del 37%, mentre que la masculina va assolir aproximadament el 64% en anys recents. Aquesta bretxa es reflecteix també en la composició de la força laboral total: el 2023, les dones representaven només el 39% del conjunt de persones actives al mercat de treball.

Tot i que el Senegal ha ratificat els principals instruments internacionals i regionals de protecció dels drets de les dones, persisteixen bretxes importants: moltes disposicions no es compleixen i les dones enfronten accés limitat a la terra, educació, salut i presa de decisions. Tanmateix, s’han registrat avenços: el nomenament de dones en alts càrrecs, especialment judicials, i la històrica paritat relativa al Parlament després de les eleccions del 2022 (46% de dones). Un altre pas destacat és l’Estratègia Nacional per a la Igualtat i l’Equitat de Gènere (SNEEG 2016-2026), que busca la valoració social, la promoció econòmica, l’accés equitatiu a drets i la participació política femenina. Amb tot, les dones continuen infrarepresentades en la vida política i pública.

L’educació és obligatòria per a nens i nenes de 6 a 16 anys, encara que molts no completen la primària; l’educació secundària no és gratuïta. Segons la UNESCO, l’escolarització de les nenes supera lleugerament la dels nens. El 2017, l’escolarització primària femenina va arribar al 81%, davant del 72% masculina; el 2020, la secundària va ser del 50% per a les nenes i del 43% per als nens. Aquesta tendència s’inverteix en el nivell terciari: la matrícula femenina és del 12% davant del 16% dels homes. El 2022, l’alfabetització femenina va assolir el 75%, augmentant respecte al 64% registrat el 2019, mentre que la masculina va arribar al 81% (69% el 2019).

Malgrat aquests avenços, persisteixen desafiaments importants en l’àmbit escolar. Les nenes enfronten alts nivells de violència sexual i de gènere, inclosa l’explotació sexual, l’assetjament i l’abús per part de professors, funcionaris i altres estudiants. En aquest sentit, la baixa taxa de retenció de les nenes està estretament relacionada amb la por de patir violència o quedar embarassades a l’escola.

A les escoles coràniques tradicionals (daaras) s’han documentat nombrosos casos d’abusos físics i sexuals envers menors per part del professorat. Segons un informe de Human Rights Watch del 2019, més de 100.000 estudiants (talibés) van ser obligats pels seus mestres corànics a mendicar, i molts viuen en condicions properes a l’esclavitud, suportant formes extremes d’abús i explotació. Tot i les lleis nacionals que prohibeixen l’abús infantil, la posada en perill i el tràfic de persones, aquestes rares vegades s’apliquen als mestres corànics. El govern ha realitzat alguns esforços per millorar les condicions de les daaras i retirar els nens dels carrers, però el compromís sostingut per acabar amb la mendicitat forçada i l’abús dels talibés encara no s’ha assolit a dia d’avui.

El 2007, el Senegal va implementar una política que permet a les nenes tornar a l’escola després del part, revertint la seva pràctica anterior d’expulsar-les. Tot i això, la manca de suport familiar i financer limita la seva efectivitat: entre el 2011 i el 2014, només el 15% de les mares joves van reprendre l’educació. Segons dades del 2020, els embarassos adolescents presenten índexs elevats (8% de nenes de 15 a 19 anys ja havien donat a llum), mentre que l’accés a anticonceptius i educació sexual integral és insuficient, predominant l’abstinència als programes escolars.

Un informe d’UNICEF del 2023 alerta sobre l’augment de la pobresa infantil en menys d’un lustre (43% el 2022, davant d’un 37% el 2019); al voltant del 51% dels nens i nenes presenten privacions en almenys quatre dimensions (salut, educació, nutrició i protecció). Els indicadors de salut han disminuït o s’han estancat: la taxa de mortalitat infantil de menors de cinc anys va augmentar del 37% al 40% entre el 2019 i el 2023, principalment per la menor qualitat de l’atenció neonatal. En aquest mateix període, la cobertura de vacunació bàsica en nens de 12 a 23 mesos va descendir del 77% al 64%, mentre que els no vacunats van augmentar del 3% al 6%. La desnutrició aguda severa va passar del 8% al 10%, afectant especialment zones rurals i regions del nord, on l’accés a serveis de salut és limitat.

El Senegal, país enclavat entre una costa de 700 quilòmetres a l’oest i el Sahel a l’est, afronta diversos impactes ambientals i climàtics que amenacen el benestar de la seva població.

El país afronta fenòmens climàtics extrems com sequeres prolongades, inundacions sobtades i augment del nivell del mar. L’agricultura i la ramaderia, principals fonts de subsistència, es veuen amenaçades, generant pobresa i malnutrició. Polítiques de monocultiu i horticultura han millorat parcialment els ingressos rurals, però depenen de recursos hídrics cada vegada més escassos. Els esdeveniments extrems estan afectant les poblacions. El 2024, inundacions sense precedents a la regió de Podor (a l’est del país) van destruir més de 16.000 hectàrees de cultius i van afectar més de 200.000 persones.

La sequera i l’agroextractivisme són altres de les problemàtiques identificades. Algunes comunitats fulani estan patint l’espoli de terres per projectes agroindustrials, conflictes i degradació ambiental, cosa que força desplaçaments, tensions entre agricultors i pastors i migració cap a nuclis urbans. La pèrdua de boscos al Senegal és també alarmant: s’estima que el país perd al voltant de 350.000 hectàrees de bosc l’any a causa de l’agricultura de tala i crema, la producció de carbó i l’expansió urbana.

La mineria d’or, fosfat i zirconi també està tenint impactes greus. L’extracció provoca contaminació de l’aigua i del sòl, degradació de terres agrícoles i desplaçament. Tot i que aquests projectes han atret treballadors d’altres regions i països, també han fomentat explotacions clandestines i violència. A més, la mineria artesanal al riu Falémé ha causat contaminació per metalls pesants i ha afectat l’agricultura local. En resposta, el govern ha suspès fins al juny del 2027 totes les activitats mineres a la zona.

Des de finals del 2024, l’expansió de la indústria del gas natural a la costa nord de mans del gegant energètic britànic BP i l’estatunidenca Kosmos Energy (projecte Grand Tortue Ahmeyim) ha generat preocupacions entre les comunitats pesqueres locals a causa de la disminució de les captures i els riscos de contaminació per vessaments.

La degradació de les costes i la sobreexplotació pesquera també està tenint greus conseqüències per a la població. La pesca il·legal, l’escalfament del mar i l’acaparament de recursos pesquers protagonitzat per grans vaixells de corporacions estrangeres limiten seriosament la pesca artesanal. Un informe de la Environmental Justice Foundation del 2025 mostra que el 44% dels vaixells amb llicència al Senegal estan sota control estranger, principalment de companyies espanyoles i xineses. La disminució de les poblacions de peixos ha provocat una reducció del consum per càpita (de 29 kg anuals a 18 kg), afectant la seguretat alimentària de la població local. A més, la pesca és un sector econòmic important al Senegal que ocupa el 3% de la força laboral. La sobrepesca il·legal i les pràctiques destructives dels vaixells estrangers estan impactant en els modes de vida de la població local i estan impulsant, en part, la migració forçada cap a Europa.

Al Senegal, encara no existeix una política pública per a la protecció de les persones defensores dels drets humans. El 2021, organitzacions de la societat civil, com Amnistia Internacional Senegal, la Coalició Senegalesa de Defensors de Drets Humans i el Servei Internacional de Drets Humans, van liderar els debats sobre un projecte de llei. Actualment, la societat civil continua analitzant el projecte de llei, amb especial atenció a la formulació de les obligacions de l’Estat per protegir el dret a defensar els drets humans. Mentrestant, hi ha nombroses restriccions preocupants al dret a defensar els drets humans.

Els principals objectius del projecte de llei són crear un mecanisme de protecció per prevenir la violència i protegir la seguretat dels periodistes i defensors de DDHH, assegurar que els defensors puguin dur a terme la seva tasca de manera segura i sense por de represàlies, i involucrar altes autoritats de l’Estat en la implementació d’aquestes mesures de protecció. Organitzacions de la societat civil, en particular la COSEDDH (Coalition Sénégalaise des Défenseurs des Droits Humains) i altres agrupacions, han continuat fent pressió perquè el projecte sigui aprovat. A més, s’ha documentat que entre el 2021 i el 2024 hi ha hagut un augment marcat d’amenaces, detencions arbitràries, ús excessiu de la força i intimidacions contra defensors i periodistes que denunciaven abusos o crítiques polítiques. Les organitzacions reclamen espais més segurs, i que delictes com la difamació o la publicació de notícies falses (intencionals o no) no siguin utilitzats com a mecanismes de persecució.

El país està sota el mandat del Relator Especial de la Comissió Africana sobre Defensors de Drets Humans, encara que fins avui no s’ha publicat cap informe de seguiment per part d’aquest mecanisme al Senegal. El Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial, en el seu informe publicat al setembre del 2023, va recomanar l’aprovació de la legislació específica per a la protecció dels defensors dels drets humans. En la mateixa línia, l’últim informe de l’Examen Periòdic Universal (EPU), publicat el 2024, recomana l’aprovació d’una llei sobre la protecció dels defensors dels drets humans, reforçar les mesures per proporcionar un entorn segur i propici en què puguin dur a terme la seva tasca, i garantir la investigació independent de l’assetjament, la intimidació, el discurs d’odi i les amenaces contra periodistes, opositors polítics i defensors dels drets humans, així com l’enjudiciament dels autors.

La crisi sociopolítica que travessa el Senegal des del 2021 també s’ha identificat com un factor que incideix en l’augment significatiu de persones que es veuen obligades a fugir a la recerca de seguretat i protecció. Altres factors subjacents de la migració inclouen: la situació econòmica, la degradació ambiental (extractivisme, pujada del nivell del mar, sequera, desforestació), deficiència de mitjans de producció, erosió de l’activitat econòmica, l’ocupació o la seguretat alimentària.

La sobrepesca, resultat dels acords de pesca entre la Unió Europea i el Senegal, la pesca il·legal i la pressió d’altres flotes internacionals, estan afectant negativament l’ocupació des de fa anys. El sector pesquer és vital per a l’economia i la seguretat alimentària del país: el 2019 va proporcionar feina a unes 169.000 persones; el 2023 els productes pesquers van representar l’11% de les exportacions.

La sobrepesca està afectant els mitjans de subsistència de les comunitats costaneres i ha contribuït a l’augment de la pobresa, un context que s’ha vinculat amb un increment dels moviments migratoris cap a l’exterior. El 2023, el Senegal va entrar a formar part de la llista de les deu principals nacionalitats sol·licitants d’asil a Espanya. El 2024, va passar a ser el cinquè país que més sol·licituds va presentar (7.708) i el segon d’Àfrica, experimentant un creixement exponencial respecte a l’any anterior. En 74 casos es va concedir l’estatut de refugiat, i 2.018 sol·licituds van ser rebutjades. En el que portem d’any, 2.768 persones senegaleses han presentat una sol·licitud de protecció internacional a Espanya (dades a 31 d’agost del 2025).

Davant la manca de vies dignes i segures, moltes persones es veuen obligades a arriscar les seves vides al desert o a la ruta atlàntica, una de les més mortals del món. La migració irregular a Canàries gairebé es va duplicar el 2024, segons el Ministeri de l’Interior, arribant a les 46.843 persones. Tot i que es desconeixen les xifres exactes sobre les sortides des de l’Àfrica Occidental, el Senegal és una de les tres nacionalitats amb més nombre d’arribades a les illes espanyoles. Segons Caminando Fronteras, 9.757 persones van perdre la vida o van desaparèixer només el 2024, de les quals el 22% (2.127 persones) van sortir del Senegal i Gàmbia.

Al mateix temps, el Senegal ha estat tradicionalment un important país de destinació a l’Àfrica Occidental, i des de fa anys també s’ha convertit en país de trànsit i d’origen migratori. La posició geoestratègica del país l’ha convertit en un dels socis prioritaris de la UE i Espanya, una relació que es va estrènyer arran de l’anomenada “crisi dels cayucos” el 2006, i en què un dels principals objectius ha estat la contenció dels fluxos migratoris i la posada en marxa de mesures d’expulsió, readmissió i retorns. S’estima que el 2024 hi havia prop de 5.900 persones desplaçades dins del país.