Rússia
Context
L’antiga URSS, conjuntament amb els Estats Units, van ser les dues grans potències que van definir la segona meitat del Segle XX, sota l’esquema de la Guerra Freda (que es va prolongar fins la caiguda del mur de Berlín). Aquest conflicte sense precedents va tenir com a objectiu l’enfrontament pel lideratge global, per adquirir major fortalesa militar o per controlar més àrees geo-estratègiques, entre d’altres. Aquesta pressió a nivell internacional va generar una carrera en el desenvolupament de la economia d’armaments, la dissuasió nuclear i l’ús de tercers països com a escenari d’un enfrontament armat que, de forma directa, mai va arribar a produir-se [1]. De fet, l’origen del conflicte actual a l’Orient Mitja i el posterior l’increment de fluxos de persones refugiades procedents, per exemple, de l’Afganistan no es pot entendre sense tenir en compte el marc geo-polític que va generar la Guerra Freda [2]. La dissolució de l’antiga URSS (concretament del 11 del març de 1990 al 25 de desembre del 1991) va culminar amb la independència de 15 Repúbliques de la Unió Soviètica per exemple Txetxènia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, Ucraïna, Ingúixia.
Els canvis estructurals produïts durant aquella època van afavorir l’èxit d’alguns moviments independentistes amb certa normalitat. No obstant, en el cas dels tuvans o gagauzes a Moldàvia ho van aconseguir amb el cost de violències puntuals, mentre que d’altres com per exemple els txetxens van patir repressions amb un impacte devastador sobre el país [3]. En alguns casos, Rússia ha jugat un rol fonamental en la desestabilització de països de la òrbita soviètica reticents a mantenir-se dins la mateixa, moltes vegades donant suport a la independència de facto d’una part dels territoris d’aquests països, tal i com s’ha vist a Nagorno-Karabakh, Abkhàzia, Ossètia del Sud o Transnístria, i més recent a les auto-nomenades repúbliques del Dombàs i Donetsk. Tots aquests són exemples de la tensió sense resoldre que pateix la regió des de fa gairebé quatre dècades [4]. Vladimir Putin, omnipresent al capdavant del Govern o de l’Estat rus des del 2000, ha basat la seva política en el foment de l’orgull i el nacionalisme rus (segons una enquesta, el 72% de la població considera que la Rússia contemporània es una gran potència –al 1999 ho pensava el 31% i al 2011 un 47%-). A més, cal destacar l’increment de la repressió contra els sectors crítics i opositors i la manca de llibertat d’expressió. En el terreny de la política exterior, Rússia porta a terme intensos esforços per tal de recuperar la influència i el poder econòmic perdut als anys 90 degut a la seva debilitat i fragilitat econòmica. Aquesta estratègia de recuperació de les seves àrees d’influència tradicionals així com l’apertura de noves s’ha traduït en una considerable confrontació amb l’ Occident, que ha aflorat cruament en els conflictes d’Ucraïna [5] i Síria.
D’acord amb el Global Firepower’s 2017 Military Strength Ranking [6], la força militar russa es situa en la segona posició superada només pels Estats Units i seguida per la Xina. La seva despesa militar es de 47.000.000.000 de dòlars, el que la situa com a cinquena més alta del món (disputant aquesta plaça amb l’Índia). D’altra banda, des de 1950, els Estats Units i la URSS, ara Rússia, han ocupat sempre les dues primeres places en termes d’exportació d’armes, i això encara ara és manté. Segons el SIPRI, en el període 2013-2017, Rússia va vendre el 22% de totes les transferències de grans armes convencionals que es van produir al món [7].
NOTES
[1] López Davalillo Larrea, Julio; Martín Roda, Eva María (2012) Geopolítica. Claves para entender un mundo cambiante, Editorial Universitaria Ramón Areces
[2] Petroff, Alisa; Milios Georgios, Pérez Marta (2019). Refugiados en movimiento: Retos políticos, legales y sociales en tiempos de inestabilidad, CER Migracions, Servei de Publicacions UAB
[3] Stanley Payne (2005) El nacionalismo y el colapso de la Unión Soviética
[5] Mira Milosevich-Juaristi (2018). Putin después de Putin, Real Instituto El Cano
Altres països: