R.D. Congo

Anàlisi elaborat el 2019

Context

La República Democràtica del Congo és un país extremadament divers a nivell lingüístic i comunitari, amb recursos naturals importants i que viu una situació geopolítica inestable des de fa més d’un segle. Des de l’època colonial a principis del segle XX, la població civil ha estat víctima del despotisme i una repressió brutal, situació que continuarà amb la independència del país el 1960, l’arribada al poder de Mobutu Sese Seko al 1965 i l’esclat de la guerra civil.

Amb el cop d’Estat de 1996-1997, Laurent Kabila —líder d’una coalició de grups rebels en els quals participen països com Uganda, Rwanda i Burundi— es fa amb el poder. El nou règim inaugura també la segona guerra del Congo durant la qual antics països aliats d’en Kabila i diversos grups rebels intentaran enderrocar el seu règim. Aquest conflicte ha estat considerat com la primera guerra continental africana ja que ha arribat a involucrar a 11 països de la regió, com Angola i Zimbabwe d’una part i Rwanda i Uganda, de l’altra. Amb posterioritat a l’assassinat del president Laurent Kabila, el seu fill Joseph Kabila ha liderat el país fins avui.

No obstant la culminació del procés de pau al 2002-2003, l’aprovació d’una nova Constitució al 2006 i les primeres eleccions democràtiques – que confirmen la presidència de Joseph Kabila – han persistit la inseguretat política i nombrosos focus de violència. En particular, cal assenyalar l’enduriment de la situació política en l’àrea del Kivu Nord i Sud, l’actual inseguretat a la capital Kinshasa, la fam i la malnutrició que afecten tot el país. La situació és molt complexa arrel de la quantitat i diversitat dels actors en conflicte, d’origen nacional, regional o internacional, i està molt vinculada al control i explotació de recursos naturals, un fet que condiciona i afecta directament les dinàmiques de poder .

En conseqüència, el conflicte a la RDC segueix sent dels més greus i oblidats de l’actualitat amb més de 5 milions de morts en els últims vint anys, 3,9 milions de persones desplaçades a principis del 2016. Amb aquesta situació de conflicte permanent que dura des de fa més d’un segle s’ha desenvolupat una economia de guerra, fent de la perpetuació de la violència una situació rentable i lucrativa per a determinats grups.

Com a país en conflicte, les despeses militars il·lustren la situació del país a la perfecció. Des dels anys anteriors i immediatament posteriors a les principals hostilitats, el pressupost militar congolès ha estat multiplicat per 4. A més, des del 2012 aplega una mitjana del 7% del pressupost públic i aproximadament el 2% del PIB, si bé al 2016 el Banc Mundial apuntava un cert descens en la despesa militar fins el 1,3 del PIB .

Els principals exportadors d’armes europeus entre 2001 i 2012 eren Bèlgica, França i el Regne Unit. Pel que fa a la venda d’armes petites i lleugeres, entre 2004 i 2013 es poden identificar països com la Xina, Eslovàquia, República Txeca, Brasil, EUA, Sèrbia o Ucraïna, entre d’altres. A nivell europeu, s’ha identificat material de defensa de Bèlgica, França, Suïssa, Gran Bretanya i Dinamarca, però armament com a tal només de Bulgària, República TXECA I Ucraïna [1].