Nicaragua
Context
Nicaragua, el país més extens de l’Amèrica Central en superfície, tot i que no pas el més poblat, ha esdevingut un país icònic de tota la regió arran de les seves vicissituds històriques.
Després de la colonització espanyola, l’annexió a l’imperi mexicà i el frustrat intent d’una federació regional sota el nom de Províncies Unides de l’Amèrica Central, Nicaragua va esdevenir un estat plenament independent el 1838.
Com molts d’altres de la zona, va patir una dictadura vinculada a sectors econòmics tradicionals i poderosos del país. Així, des del 1936 fins al 1979 diversos membres de la família Somoza se succeiran al capdavant del país.
Durant la dècada dels setanta, el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN, en les seves sigles en castellà) impulsa una revolta popular que aconsegueix, el juliol de 1979, enderrocar el règim dels Somoza. El nou govern nicaragüenc impulsa un ampli programa de reformes socials i de redistribució econòmica i atenció a les classes populars més desafavorides.
La Revolució nicaragüenca va tenir un ampli ressò internacional i suport de nombrosos col·lectius socials i polítics d’arreu. Però tant el ressò com el fet d’esdevenir una revolució iconogràfica també va suposar una important font de problemes: esdevingué un país peça del taulell de joc de la Guerra Freda —els Estats Units s’hi oposaven frontalment i l’antiga URSS hi donava suport-. Durant la dècada dels vuitanta, Nicaragua patí un important conflicte entre el govern i la ‘Contra’, conjunt de forces opositores que van optar per la via armada per oposar-se al sandinisme i que va rebre un actiu suport econòmic, militar i polític per part dels EEUU.
En les primeres eleccions lliures després de la dictadura dels Somoza i l’aixecament sandinista, el 1984, el sandinisme va aconseguir una àmplia victòria popular. En canvi, en les eleccions de 1990, Violeta Chamorro, de la Unión Nacional Opositora, guanyarà les eleccions desplaçant el sandinisme que ja no tornarà al poder fins al 2006, altre cop amb Daniel Ortega al capdavant.
En la seva tornada al poder, Ortega decebrà part del sandinisme tradicional en accentuar els seus tics autoritaris, desvincular-se de propostes canvis i centrar-se en una lògica de manteniment del poder. El descontentament de diversos sectors (feministes, estudiants, entre d’altres) aflorarà i confluirà el 2018 davant l’intent de reformar la Seguretat Social. Durant mesos hi haurà importants protestes per tot el país. El govern hi reaccionarà amb una virulenta repressió: més de 300 persones mortes, més d’un miler de persones ferides i uns quants centenars de persones empresonades. Diversos organismes internacionals, com l’Alta Comissionada per als Drets Humans de les Nacions Unides, denunciaren i documentaren les diverses formes de repressió: detencions arbitràries, tancament d’ONGs, assetjament de periodistes, clausura de mitjans de comunicació1…
El 19 de desembre de 2018, el Govern va suspendre les visites de la Comissió Interamericana de Drets Humans i la presència del Mecanisme Especial de Seguiment per a Nicaragua (MESENIA). Així mateix, considera complerta la Missió del Grup Interdisciplinari d’Experts Independents (GIEI), just abans de la presentació de l’informe públic d’aquest últim. Aquestes decisions van suposar el final de les activitats internacionals de monitoratge in situ dels drets humans a Nicaragua. En l’informe del GIEI s’indica que les autoritats van perpetrar actes que constitueixen crims de lesa humanitat, com ara assassinats, privació arbitrària de la llibertat i persecució.
Altres països: