Mèxic

La llibertat d’expressió i de reunió ha Mèxic ha patit un retrocés en els darrers anys. Les amenaces, l’assetjament, la vigilància i els atacs – fins hi tot els assassinats- contra periodistes s’han incrementat exponencialment. HRW i Reporters Sense Fronteres-RSF- han denunciat que Mèxic és un dels països més perillosos del món per ser periodista. Apunten que des de l’any 2000 han estat assassinats 159 periodistes, una situació que és equiparable a zones bèl·liques com Afganistan o Síria. L’assetjament judicial també és una constant; ja siguin demandes civils, acusacions criminals o processos administratius a fi d’intimidar als i les periodistes amb sentències contra aquests que són completament oposades als estàndards internacionals de llibertat d’expressió com s’explica en l’informe: Leyes del Silencio de la Fundación para la Libertad de Premsa  – FLIP- i Artículo 19.  Segons Articulo 19 més de 600 periodistes han estat víctimes d’alguna d’aquestes formes de persecució només al 2020. A més, s’ha de tenir en compte que les autoritats moltes vegades descarten que els delictes comesos contra els i les periodistes estiguin relacionats amb la seva professió cosa que comporta que no s’incloguin en les xifres oficials recollides.

Per altre banda, l’any 2020 va ser un any especialment dur per la llibertat de reunió i manifestació, en diverses marxes convocades per col·lectius de dones o d’indígenes la policia ha respòs amb una violència brutal, detencions arbitràries i atacs físics, psicològics i sexuals.

La lluita pel reconeixement dels drets de la comunitat LGTBIQ+ a Mèxic ha estat una contant durant les últimes dècades ja que és un dels col·lectius que s’enfronta a més desigualtat, discriminació i violència. La diversitat de legislacions relatives als drets del col·lectiu dels estats mexicans fan que els seus drets es vegin diferentment reconeguts a tot el país. No obstant, per molt que certs Estats com CDM o Oaxaca siguin més garantistes, la realitat social fa que el col·lectiu pateixi greus vulneracions als seus drets com és l’accés a la salut, a l’educació, al treball a la participació política entre d’altres. Per això diverses organitzacions, demanen que les institucions públiques actuïn de manera proactiva per a garantir els seus drets. Les teràpies de conversió. En només 14 dels 32 estat permeten el matrimoni entre persones del mateix sexe tot i que des de 2015  la Comissió Nacional de Drets Humans -CNDH-

Els delictes d’odi i els homicidis a persones del col·lectiu LGTBI no han parat d’incrementar. Segons Transintitute, Mèxic – per darrera de Brasil- és el país del món on hi ha més transfeminicidis. La seva esperança de vida és de 35 anys. Al 2020 van haver 79 assassinats de persones del col·lectiu, una xifra inferior a la de 2019 on n’hi van haver 119.

A Mèxic la persistència de patrons de violència generalitzada contra les dones i nenes- inclús de violència sexual- ha estat assenyalat per organismes com el Comitè de Nacions Unides per l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona. El marc legislatiu mexicà dista molt de garantir els drets de les dones i protegir-les contra la violència de gènere. Actualment segueixen vigents disposicions en les quals es relaciona el tipus de pena- més o menys greu- per delictes sexuals en funció de la puresa- o castedat- de la dona o nena.

Segons Amnistia internacional només al 2020 es van denunciar 3.752 assassinats contra dones dels quals només 969 van ser investigats com a feminicidis. Aquesta dinàmica ha portat a que moltes famílies i col·lectius – com Las Brujas- durant anys lluitin perquè es tipifiquin com a feminicidi els assassinats de les seves mares, filles i amigues. Segons un estudi de la Associació Mexicanos contra la Corrupció, la impunitat en els feminicidis és del 97% durant el sexeni de 2012 a 2018.

Les trucades al telèfon d’atenció van augmentar fins arribar a la xifra de 260.067 a desembre de 2020, un increment de més de 60.000 trucades respecte 2019. Aquesta xacra que fa anys va creixent exponencialment; al 2015 es calcula que hi havia 5,9 víctimes de violència – de gènere i homicidis dolosos- diàries mentre que al 2020 eren 10,17 cada dia segons l’informe: Violència contra les dones realitzat pel Centre d’Estudis per la Igualtat de Gènere de Mèxic. L’impacte de la Covid-19 sens dubte va tenir una especial incidència en les violències patides per les dones.

Durant el 2020 López Obrador va adoptar un discurs on qüestionava la validesa de les trucades per denunciar la violència de gènere en l’àmbit familiar i va criticar fortament les protestes contra els feminicidis de col·lectius feministes arreu del país. Més enllà de la retòrica va rebaixar un 75% el pressupost destinat a l’ Institut Nacional de la Dona i va intentar sense sort retallar els pressupostos de les  “ Cases de dones indígenes i afromexicanes” com de la Comissió Nacional per prevenir i erradicar la violència de gènere.

Sol en dos Estats mexicans dels 32 l’avortament està permès; Ciutat de Mèxic i Oaxaca. En Estats com Veracruz o Guanajuato les iniciatives per despenalitzar l’avortament han estat desestimades. Fins 2019 les víctimes de violacions sexuals havien de presentar una denuncia penal per tal d’accedir a poder realitzar-se un avortament i que els hospitals i les clíniques no tinguessin la necessitat de verificar aquesta informació.

La violència i la tortura sexual són un arma utilitzada freqüentment cap a dones defensores de drets humans o aquelles que migren. La Cort Inte- Americana de Drets Humans en una sentència de 28 de Novembre de 2018, va declarar responsable intencionadament al l’estat Mexicà de tortura sexual a 11 dones a Atenco.

Mèxic es caracteritza per ser un país amb una gran diversitat d’ecosistemes, de flora i de fauna que el fan un dels països més biodiversos del planeta. No obstant,  s’enfronta a diversos desafiaments en matèria mediambiental com apunten el Centre Mexicà de Dret Ambiental- -CEMDA- o també la Secretaria Mexicana de Medi Ambient i Recursos Naturals -SEMERNAT- organisme governamental. Els reptes per el país són:  la pèrdua i degradació dels ecosistemes terrestres i aquàtics, la conservació de la biodiversitat, la capacitat d’assegurar la disponibilitat i qualitat dels recursos hídrics, la contaminació de l’aire, la sobreexplotació de recursos i el canvi climàtic. Tot i que Mèxic compta amb un marc legal que protegeix el medi ambient- fins hi tot el dret al medi ambient sa està recollit en la seva Constitució-, la realitat és que en la pràctica dista molt de ser així ja que no ha resultat en l’aplicació de mesures de protecció efectiva.

L’aplicació de la legislació i normativa a través de regulacions que imposin límits i responsabilitats a les grans corporacions per prevenir vulneracions mediambientals han estat un fracàs ja que s’ha operat amb una lògica neoliberal que entén que tota regulació limita competitivitat i creixement. No tenint en compte els efectes sobre la població. Any rere any, el pressupost en matèria de protecció medi ambiental ha patit un decreixement; al 2016 s’hi destinaven 55000 milions de pesos mentre que al 2020 només 29.000 milions. Segons CEMDA això implica que es perdi capacitat d’operació, inspecció, vigilància i sanció.

Per altre banda, cal destacar que Mèxic constitucionalment és un país pluricultural això suposa que existeixen multiplicitat de pobles i comunitats amb una cosmovisió que s’ha de tenir en compte i que conforme el patrimoni biocultural del país. Això té un impacte absolut en la necessitat moral però també legal de preservar la interrelació que els pobles originaris tenen amb el medi ambient ja que es relacionen amb tota la vida d’una manera holística sense fer distincions.

En aquest sentit,  gran part de conflictes mediambientals que han suposat violacions de drets humans contra les comunitats i pobles indígenes estan relacionats amb l’execució de megaprojectes. Aquests s’han multiplicat en la última dècada i estan principalment relacionats amb les activitats mineres, la contaminació industrial, la desforestació el canvi d’usos de la terra.

Mèxic és un dels països més perillosos pels defensors i defensores de drets humans. Entre els anys 2015 i 2019  ha estat el tercer país del món amb més assassinats de persones defensores segons l’Alt Comissionat de Nacions Unides.

Als reptes que han enfrontat històricament les persones defensores de drets humans s’hi ha sumat el de l’impacte d’una pandèmia  que ha aguditzat els problemes de violència i pobresa existents i ha complicat la tasca de defensa de la vida, el medi ambient la terra i el territori degut a les mesures de confinament i la paralització de les activitats judicials i els tràmits d’accés a la informació tal i com senyala CEMDA. Al 2020, dels 65 atacs documentats que han patit les persones defensores un total de 18 han estat assassinats. És a dir, el 20 % dels delictes comesos contra els i les defensores.

Tot i que des de 2012 el Govern Federal establis el Mecanisme de Protecció a Persones Defensores de Drets Humans, l’Alt Comissionat  de Nacions Unides pels Drets Humans ha documentat els problemes d’aquest instrument per coordinar les mesures de protecció, proveir recursos i procediments clars alhora de protegir als i les defensores.

Durant el 2020, 6 relators de la ONU -tal i com apunta Amnistia Internacional-, van enviar cartes de preocupació sobre l’impacte de megaprojectes com el Tren Maya. En el mateix sentit, organitzacions i defensors dels drets ambientalistes també es van manifestar contraris a aquest projecte i el president Lopez Obrador els va acusar públicament  de tenir interessos ocults i ser falsos ambientalistes.

Tot i la adopció de l’Acord Escazú aquest mateix 2020 on es fan explícits els estàndards mínims pel compliments de les obligacions estatals de protecció pels defensors i defensores mediambientals, la situació pandèmica ha comportat  que l’Estat mexicà incomplís greument aquestes.

En els darrers 50 anys diverses causes han provocat que es produeixi un fort desplaçament forçat intern -DFI- en el país. Les violacions als drets humans, la violència dels grups paramilitars, els desastres naturals, el crim organitzat, els megaprojectes, els xocs per temes religiosos són algunes de les variables que expliquen aquest fenomen tal i com apunta la Comissió Nacional de Drets Humans de Mèxic. Es calcula que històricament hi ha hagut al voltant de 346,945 persones desplaçades internament segons la Comissió Mexicana de Defensa i Promoció dels Drets Humans- CMDHPDH-. En aquest sentit, un dels fets més preocupants és la històrica invisibilització de la problemàtica cosa que ha suposat que no es registri ni es reconegui a les víctimes i,  per tant, les xifres disten molt de ser les reals.  En l’informe: “ Episodis de Desplaçament forçat Massiu a Mèxic 2019- es documenta que només l’any 2019 hi va haver 8664 persones que van patir DFI.

Pel que fa al desplaçament forçat extern, es fa molt difícil tenir dades exactes sobre quants sol·licitants d’asil i persones refugiades mexicanes hi ha arreu del món ja que la migració dels nacionals mexicans no es concep com a forçada si no com a voluntària.

Els principals països de destí de les persones procedents de Mèxic són Estats Units amb 11.489.684 persones xifra que significa un 97,4% del total, Canadà amb 85.825 – 0,73%- i Espanya  amb 53.158 xifra que representa un 0,45% del total de persones mexicanes emigrants al món.

De 20210 a 2019 segons el Departament d’Estat d’EUA es va atorgar l’estatut de refugiat a 4.346 mexicans i mexicanes. Donada l’envergadura del flux de persones procedents de Mèxic que arriben al país és manifesta la poca taxa de reconeixement d’aquests. En aquest sentit, els mexicans i mexicanes no han estat una nacionalitat contemplada per ser reassentada- a diferència de persones procedents de Cuba, El Salvador, Honduras i Guatemala que si han estat nacionalitats a les quals se’ls ha reconegut l’estatut.