Marroc

Les relacions entre persones del mateix sexe, tipificades com a “acte lasciu o contranatural” a l’article 489 del Codi Penal, estan sancionades amb penes d’entre sis mesos i tres anys de presó. En l’actual projecte de revisió legislativa que s’està duent a terme, no es preveu reformar aquest article. Al marc legal que penalitza les relacions homosexuals s’hi suma un rebuig social majoritari cap a la població LGTBIQ+. Segons la macroenquesta Afrobarometer publicada el 2025, el 89% de la població marroquina rebutja l’homosexualitat.

Organitzacions han qüestionat la compatibilitat d’aquesta normativa amb el principi de no discriminació reconegut a la Constitució del 2011, aprovada en plena Primavera Àrab. Tot i que el text constitucional no fa referència específica a la diversitat sexual, estableix que l’Estat ha de “prohibir i combatre tota discriminació quan la trobi, per motius de sexe, color, creences, cultura, origen social o regional, idioma, discapacitat o qualsevol circumstància personal que pugui ser”.

El govern no publica regularment dades oficials sobre la situació de la població LGTBIQ+ al país. Les estadístiques oficials mostren que, entre el 2017 i el 2020, es van processar 838 persones per conductes homosexuals. Un estudi sobre les necessitats de la població amb diversitat sexual i de gènere al Marroc publicat el 2024 per l’Associació Akaliyat va revelar que només el 4% de les persones enquestades sent que pot exercir plenament els seus drets civils al país. El 70% va reportar haver patit violència física o psicològica en espais públics o privats, essent les persones trans i no binàries qui afronten més risc. Del total d’enquestats, un 29% va declarar haver estat arrestat o detingut per “sospites d’homosexualitat” o per la seva “expressió de gènere”, dels quals el 63% afirma haver estat maltractat per les autoritats. La població trans i no binària té el doble de probabilitats de ser arrestada, mentre que les persones de classes socials més altes són menys susceptibles a l’assetjament i la detenció. Més de la meitat dels enquestats va afirmar haver afrontat situacions de maltractament durant la seva detenció (amb més proporció entre dones lesbianes i persones trans), i més d’un terç va patir assetjament per part de les autoritats.

El 2020, durant el confinament de la pandèmia, el Marroc va viure una onada d’“outing” quan grups de persones van crear perfils falsos en aplicacions de cites per exposar públicament i sense consentiment l’orientació sexual de les persones afectades. Aquest episodi va generar indignació internacional i va portar el govern alauita a anunciar l’obertura d’una “investigació preliminar per incitació a l’odi i a la discriminació”. Cinc anys després no es coneixen els avenços d’aquest procés. Segons mitjans de comunicació marroquins, al juny i al setembre del 2024 les autoritats locals van intervenir per impedir dues bodes entre persones del mateix sexe.

Al desembre del 2024 el Consell Superior d’Ulemes va aprovar la proposta de reforma del Codi de Família (la Mudawana), que busca adaptar-se als avenços de les darreres dècades, entre ells el reconeixement constitucional el 2011 de la igualtat de gènere. A l’octubre del 2025 encara no han estat implementades. Fins a la data, octubre del 2025, no ha estat ratificada pel Govern i el Parlament per a la seva entrada en vigor.

El projecte de reforma –malgrat que persisteixen desigualtats significatives que afecten principalment les dones, nenes i nens, segons han criticat diverses organitzacions de dones marroquines– introdueix la possibilitat de la custòdia dels menors, encara que la dona es torni a casar. Amplia també els drets de les dones en el repartiment de béns després del divorci, considerant la feina domèstica com a aportació al patrimoni familiar. Pel que fa al matrimoni de menors, s’estableix una edat mínima de 17 anys, però els jutges encara poden autoritzar matrimonis de menors sota circumstàncies especials, cosa que manté un risc de matrimoni infantil, especialment a zones rurals.

La reforma planteja també que la poligàmia –una pràctica minoritària en l’actualitat– només serà permesa en cas que la primera dona ho aprovi a l’acta de matrimoni, i serà reduïda als casos d’incapacitat de quedar embarassada o de mantenir relacions sexuals. Quant a l’herència, aquesta continua regida per la llei islàmica (xaria) i manté la desigualtat a favor dels homes, que reben el doble que les dones. La reforma tampoc no proposa canvis substancials per als fills i filles nascuts fora del matrimoni en termes de drets legals complets; continuen essent considerats il·legítims davant la llei si neixen fora de relacions matrimonials i no tenen dret automàtic a herència directa ni reconeixement ple per part dels pares biològics.

La Llei del 2018 sobre la violència contra la dona va marcar un avenç en tipificar algunes formes de violència de gènere i establir mesures de prevenció i protecció. Tanmateix, persisteixen importants buits legals i desafiaments en la seva aplicació efectiva. La violació conjugal no està tipificada explícitament com a delicte, i aquelles persones que denuncien una violació fora del matrimoni s’arrisquen a ser processades per mantenir relacions sexuals il·legals. La tipificació com a delicte de l’avortament comportava penes de presó fins i tot en casos de violació. Segons l’últim informe de la Fiscalia General del Marroc, publicat el 2021, es van registrar 96.276 denúncies per violència de gènere, cosa que va representar un augment del 50% en comparació amb el 2020. No obstant això, només es van iniciar accions penals en el 25% d’aquests casos. Organitzacions com l’Associació Democràtica de Dones del Marroc (ADFM) han denunciat sentències lleus en casos de violència contra la dona, fet que reflecteix una aplicació inconsistent de la llei i una manca de protecció efectiva per a les víctimes.

El rendiment del Marroc a l’Índex de Drets dels Infants 2024 reflecteix avenços en la situació de la infància, ocupant el lloc 54 de 194 països amb una puntuació de 0,776. Això el col·loca en segon lloc entre les nacions del Magrib, just darrere de Tunísia. Al Marroc, el canvi climàtic s’identifica com un factor de risc addicional que afecta especialment la infància, fent-la més vulnerable. Segons l’Índex de Risc Climàtic i Mediambiental de la Infància del 2022, el Marroc ocupa el lloc 62 a nivell mundial, amb una puntuació de 5,4 (on 1 representa el menor risc i 10 el major), cosa que evidencia la magnitud del desafiament ambiental que afronten els nens i nenes al país. El 59% dels nens i nenes del país estaven exposats aquell any a una vulnerabilitat hídrica extrema.

Tot i que aquestes dades indiquen una millora en la situació nutricional infantil respecte a anys anteriors, es continuen advertint riscos. Segons l’Índex Global de la Fam 2024, la taxa de retard en el creixement en nens menors de cinc anys al Marroc és del 14,2% (enfront del 25% registrat a inicis de la dècada del 2000). La emaciació afecta el 2,3%, cosa que indica desnutrició crònica i aguda (enfront del 4% registrat a inicis de la dècada del 2000). La pobresa, la manca d’accés a serveis de salut adequats i la inseguretat alimentària són factors que contribueixen a la desnutrició infantil.

El Marroc ha aconseguit avenços en l’escolarització infantil, especialment a les zones urbanes. Tanmateix, persisteixen desafiaments en àrees rurals i en comunitats desafavorides. La pobresa i el baix nivell adquisitiu de les famílies limiten la seva capacitat per cobrir les despeses relacionades amb l’educació dels seus fills i filles. A més, les famílies es veuen més inclinades a prioritzar l’educació dels nens sobre la de les nenes, a causa de normes culturals que assignen als homes la responsabilitat econòmica de la família.

Malgrat una disminució constant del treball infantil a tot el país, un informe de l’Alt Comissionat de Planificació (HCP) del Marroc estima que al voltant de 101.000 nens d’entre 7 i 17 anys treballaven el 2024 (això suposa una disminució del 8% respecte al 2023 i una caiguda del 59% en comparació amb el 2017). La gran majoria dels nens que treballen són nois (el 85% del total), i gairebé el 90% té entre 15 i 17 anys. Les dades posen de relleu que aproximadament el 78% viu en regions rurals, on el treball infantil continua arrelat a les economies agrícoles i informals. Resulta alarmant que el 62% d’aquests nens estiguin ocupats en el que l’HCP classifica com a treballs perillosos, funcions que suposen greus riscos per a la seva salut i seguretat. Aquests inclouen feines pesades a l’agricultura, la construcció i la indústria. Gairebé el 88% dels nens treballadors ja no estan escolaritzats, mentre que només l’11% aconsegueix compaginar feina i estudis. Al voltant de l’1,6% mai no ha assistit a l’escola. L’informe estableix una relació directa entre el treball infantil i la pobresa, remarcant el caràcter estructural de la problemàtica.

El Marroc és un país d’origen, trànsit i destí de la migració infantil. El 2024, l’OIM, juntament amb organitzacions locals, va identificar 1.024 nens i nenes no acompanyats i separats a les ciutats de Nador, Casablanca i Marràqueix. D’aquests, 375 menors eren marroquins i 639 estrangers provinents de 26 països, sent els principals Guinea Conakry (180 nens i nenes), Senegal (100) i Costa d’Ivori (82). El 69% dels menors identificats són nens. Pel que fa a l’edat, el 93% tenia entre 13 i 17 anys, mentre que el 7% eren menors de 13 anys. Molts d’aquests nens i nenes afronten riscos d’arrestos i detencions, especialment a prop de fronteres o en intentar creuar cap a Europa. Actualment, el Marroc manca d’un sistema formal de tutela per als menors no acompanyats, cosa que incrementa la seva situació de vulnerabilitat.

El 93% del territori marroquí és àrid o semiàrid. La desertificació avança constantment cap al nord i les sequeres, cada cop més intenses i freqüents, han empitjorat aquest fenomen. Des de 1980, el Marroc ha patit dotze grans sequeres. L’actual ja ha arribat l’any 2025 als 7 anys de durada. Les onades de calor també s’han intensificat, reduint els rendiments agrícoles i incendiant boscos que disminueixen la cobertura arbòria del país. De l’aigua existent, el 80% prové d’embassaments superficials com preses, de manera que depèn directament de les pluges i és molt sensible a la calor creixent. La privatització de la gestió de l’aigua el 2023 es percep com un factor que agreuja l’escassetat. A l’agost i setembre del 2024, fortes pluges i tempestes elèctriques van assotar diverses regions del sud-est i del nord, provocant inundacions que van causar almenys 30 morts.

La vulnerabilitat climàtica del Marroc es deu principalment al seu clima àrid i a l’escassetat d’aigua renovable. Tanmateix, aquesta situació s’ha agreujat per deficiències de governança, especialment en l’agricultura i la gestió de l’aigua. Part del problema prové també de les polítiques imposades per l’administració colonial francesa a començaments del segle XX, que van promoure cultius molt dependents de l’aigua en un entorn sec.

El canvi climàtic té un impacte desproporcionat en la població rural del Marroc, com agricultors, habitants d’oasis, nòmades i comunitats amazigues. El sector agrícola ocupa el 30% de la població. La majoria són petites explotacions familiars que pateixen sequeres i escassetat d’aigua. Molts cultiven de manera sostenible, però les seves collites (oliveres, cereals, dàtils) estan essent devastades. L’escassetat de pastures i aigua ha obligat molts agricultors a vendre els seus ramats, afectant greument els nòmades, la població dels quals ha caigut dràsticament (de 25.000 el 2014 a prop de 12.000 el 2025). Molts es veuen forçats a abandonar el seu estil de vida, mudar-se a les ciutats i viure en condicions precàries. Prop de 2 milions d’habitants dels oasis, que històricament practicaven una agricultura adaptada al clima, pateixen per la intensificació de cultius de dàtils i les dificultats d’accés a l’aigua. La població amaziga es troba greument afectada, en veure amenaçat el sistema d’irrigació sagrat, el pasturatge i el cultiu d’arganers. Atès que la pesca representa el 58% de les exportacions agroalimentàries, les alteracions en la fauna marina podrien tenir greus repercussions en la força laboral marroquina. Aquest context està obligant moltes persones a migrar a centres urbans a la recerca de mitjans de vida alternatius.

La degradació ambiental és també conseqüència d’una sobreexplotació de béns naturals. S’han registrat casos d’explotació il·legal de sorra costanera, com per exemple a les zones entre Safi i Essaouira. Els boscos d’arganers també pateixen un fort impacte, a causa de l’alta demanda global de la indústria cosmètica, les sequeres i la mala gestió. L’explotació de béns naturals al territori ocupat del Sàhara Occidental també ha estat denunciada: s’hi ha identificat la construcció de grans projectes turístics, agrícoles i tecnològics que consumeixen grans quantitats d’aigua.

Diferents organitzacions nacionals i internacionals han assenyalat la creixent repressió contra activistes, periodistes i persones defensores dels drets humans per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió, utilitzant càrrecs com “insults a institucions”, “difamació” o “difusió de fets falsos”. S’ha denunciat també que alguns mitjans de comunicació proestatals han sotmès a persecució, vigilància digital i campanyes difamatòries periodistes, activistes i figures crítiques amb el govern. En diversos casos es va dictar el seu empresonament per haver criticat la monarquia o publicat comentaris que les autoritats consideraven “notícies falses”. El juliol del 2024, el rei Mohammed VI va atorgar un indult reial que va permetre l’alliberament d’aproximadament 2.460 persones privades de llibertat, entre elles periodistes reconeguts per la seva defensa dels drets humans.

El març del 2025, el reconegut activista Fouad Abdelmoumni –coordinador de l’Associació Marroquina de Suport als Presos Polítics i membre del Comitè Assessor per a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica de Human Rights Watch–, perseguit des de fa anys per les autoritats, va ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa per una publicació a les xarxes socials on criticava les relacions entre el Marroc i França.

Les autoritats marroquines han obstaculitzat en repetides ocasions la tasca de l’Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH) negant-se a registrar oficialment diverses de les seves delegacions locals. Diverses organitzacions cíviques, inclosos grups que treballen en temes de violència contra les dones i la joventut, també s’han vist afectades per aquestes negatives que, si bé no suposen una prohibició directa, en la pràctica limiten greument el seu funcionament.

El Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial (CERD), en el seu informe del 2023, insta el govern a adoptar una legislació específica per a la promoció i protecció dels defensors dels drets humans, inclosos aquells que participen en la lluita contra la discriminació racial. L’informe destaca la repressió policial de manifestacions organitzades per activistes i defensors dels drets humans amazics. El CERD expressa també la seva preocupació per la situació d’activistes, defensors dels drets humans, moviments estudiantils i organitzacions sahrauís que promouen el dret a l’autodeterminació del poble del Sàhara Occidental i la preservació de la identitat sahrauí. Així mateix, el Servei Internacional pels Drets Humans (ISHR) assenyala en un informe del 2025 que existeix una política sistemàtica de represàlies contra persones defensores dels drets humans sahrauís, en particular aquells que cooperen amb els mecanismes de l’ONU. Des del 2025, el Marroc no ha permès visites oficials de l’Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans (ACNUDH) al Sàhara Occidental.

Segons l’ACNUR, el 2024 hi havia 10.154 persones marroquines al món amb estatus de refugiat concedit i 18.265 sol·licitants de protecció internacional. Alemanya, França i Espanya són els principals països d’acollida.

A Espanya, a finals del 2024 hi havia 1.345 persones marroquines amb estatus de refugiades. Aquell mateix any, el Marroc va ser el sisè país d’origen dels sol·licitants de protecció internacional, amb 1.904 peticions. A 177 persones se’ls va concedir l’estatus de refugiat i 3.070 van ser considerades desfavorables aquell any. En el que portem del 2025, 1.600 persones marroquines han presentat una sol·licitud de protecció internacional. Fins al 31 d’agost, s’ha concedit protecció a 169 persones i 2.046 sol·licituds han estat desfavorables. En el cas de persones marroquines a Espanya, la concessió de protecció internacional es relaciona sobretot amb situacions de persecució vinculades al gènere, a l’orientació o identitat sexual, i en menor mesura, a motius de caràcter polític.

El Marroc és alhora país de trànsit i d’arribada de persones sol·licitants d’asil. Segons dades de l’ACNUR, el país ha rebut 18.479 persones refugiades i sol·licitants d’asil procedents de més de 60 països fins al març del 2025. Gairebé el 46% d’aquesta població té reconeguda la condició de refugiada. Les persones procedents de Síria són el grup més nombrós de sol·licitants de protecció internacional (27%), seguides pels nacionals del Sudan (13%) i Guinea (12%).

Des de fa més de dues dècades, el govern marroquí ha adoptat gradualment un enfocament proper a l’europeu en matèria migratòria. La llei migratòria del 2003 –promulgada poc després de la llei contra el terrorisme– penalitza l’entrada i sortida irregular sense preveure excepcions per a persones refugiades o sol·licitants d’asil. Malgrat les reiterades crítiques d’organitzacions de drets humans i del Consell Nacional de Drets Humans (CNDH), aquesta llei no ha estat modificada. El 2014 es va adoptar l’Estratègia Nacional d’Immigració i Asil (SNIA), que no deroga la llei anterior però la suavitza. La SNIA ha permès la regularització d’unes 50.000 persones. No obstant això, el Marroc encara manca d’un sistema nacional d’asil.

Al març del 2025, Espanya i el Marroc van acordar reforçar els acords en matèria de control migratori i fronterer. Així mateix, a mitjans d’aquell mateix any, la Comissió Europea va anunciar que explorava un nou acord amb un augment del pressupost destinat a diversos països del nord d’Àfrica, entre ells el Marroc, per reforçar els sistemes de control migratori i l’externalització de fronteres. D’acord amb una investigació publicada per Lighthouse Reports i un consorci de mitjans internacionals, el Marroc ha dut a terme detencions arbitràries a partir de criteris racials de persones refugiades i migrants principalment negres i les ha sotmès a desplaçaments forçosos posant en perill la seva seguretat i vida. Organitzacions com l’Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH) o la xarxa Alarm Phone denuncien la continuïtat d’aquestes pràctiques en l’actualitat.

Organitzacions defensores dels drets fonamentals continuen exigint justícia pels fets ocorreguts el 24 de juny del 2022, quan les forces de seguretat marroquines i espanyoles van utilitzar material antidisturbis i armes de letalitat reduïda per dispersar violentament un grup de gairebé 2.000 persones migrants, sol·licitants d’asil i refugiades que intentaven creuar la frontera cap a Melilla des del Marroc. Almenys 37 persones van morir i 70 continuen desaparegudes. El juny del 2024, la fiscalia marroquina va anunciar que arxivava la investigació.