Marroc

El Marroc s’independitza el 1956 i restaura la monarquia alauita en la figura de Mohammed V. Durant l’actual regnat de Mohammed VI, que accedeix al poder el 1999, s’ha observat una tímida transformació cap a reformes de caràcter més democràtic. La seva reincorporació a la Unió Africana el 2017 va marcar una nova etapa de relacions regionals, especialment amb països com Algèria. Malgrat aquests avenços, les protestes al Rif, el conflicte amb el Sàhara Occidental i, en general, les considerables denúncies sobre vulneracions de drets humans i llibertats individuals, posen en dubte l’abast dels esforços reformistes. Actualment, el Marroc està essent escenari de protestes socials que reclamen més drets econòmics, millores en serveis públics i un enfortiment de les llibertats civils.

Les tensions a la regió del Rif, al nord del país, reflecteixen una crisi estructural al Marroc, caracteritzada per la manca d’inversió en serveis bàsics, la corrupció i la repressió de les veus dissidents. Tot i que el Moviment Popular del Rif (conegut com a Hirak al-Shaabi) va arribar al seu punt àlgid entre el 2016 i el 2017, les demandes històriques de justícia social, autonomia i drets culturals continuen vigents.

El sistema administratiu i jurídic del Marroc està fortament arabitzat, i per això grups minoritaris com els amazics –pobles indígenes del nord d’Àfrica– han estat històricament sotmesos a una pressió d’assimilació. El Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial (CERD) va concloure el 2023 que el poble amazic continua enfrontant-se a situacions de pobresa i de discriminació racial, principalment en el context laboral, educatiu i de salut, en particular quan no parlen àrab. El CERD també denuncia casos d’expropiació de terres col·lectives de la població amaziga sense la deguda consulta a les comunitats afectades, en el marc de projectes de desenvolupament o d’extracció de béns naturals. Aquestes accions afecten de manera desproporcionada les dones amazigues i han provocat situacions de desplaçament forçós. A dia d’avui, el Marroc no ha ratificat el Conveni 169 de l’OIT ni ha adoptat la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes (UNDRIP).

La major part del Sàhara Occidental ha estat sota control marroquí des de la retirada d’Espanya, el seu antic administrador colonial, el 1975. Des d’aleshores, amb l’ocupació marroquina, milers de sahrauís han patit desplaçament forçós i s’han refugiat en campaments fora de la regió. El 1991 hi va haver un alto el foc entre el Marroc i el moviment d’alliberament sahrauí Front Polisario, quan es va prometre al poble sahrauí la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Tanmateix, el Marroc ha rebutjat celebrar una consulta que inclogui la independència com a opció. El 2007 va presentar la Proposta d’Autonomia del Sàhara Occidental, que concedeix autonomia interna als sahrauís, però en nega la independència. El text ha estat avalat per un nombre creixent de països, entre ells els EUA (2020), Espanya (2022), França (2024) i el Regne Unit (2025). L’octubre del 2025, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides durà a terme una sessió dedicada a la renovació del mandat de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), la vigència actual del qual expira el 31 d’octubre del 2025.

El conflicte amb el Front Polisario continua actiu, encara que en fase de baixa intensitat. Des de la ruptura de l’alto el foc el novembre del 2020, després d’una operació militar marroquina al pas fronterer de Guerguerat, s’han registrat atacs limitats. Els darrers, al juliol del 2025, sense víctimes mortals. A més, el Marroc ha reforçat la seva presència a la frontera, mentre persisteixen denúncies de vulneracions de drets humans cap al poble sahrauí. Des del 2020, s’estima que han mort almenys 120 sahrauís i hi ha hagut milers de desplaçats cap als campaments de Tinduf, a Algèria. El 3 d’octubre del 2025, la Unió Europea i el Marroc van signar un nou acord comercial que inclou els productes originaris del Sàhara Occidental sota control marroquí. El territori del Sàhara Occidental és ric en béns naturals, com petroli, sorra, fosfats, gas i pesca.

Al Marroc, arran dels atemptats gihadistes del 2003 a Casablanca –que van deixar 45 víctimes mortals i més de 100 ferits–, i en un context global marcat per la securitització, la seguretat es va consolidar com la prioritat absoluta del govern. Des d’aleshores, diverses organitzacions han denunciat les vulneracions de drets humans ocorregudes en el marc de la lluita contra el terrorisme, emparades per la Llei 03-03. Així mateix, es reconeix que durant els primers anys de la dècada del 2000 les autoritats marroquines van establir un vincle entre seguretat, terrorisme i migració.

Actualment, l’organització del Mundial masculí de futbol del 2030 presenta desafiaments pendents en matèria de drets humans, en particular pel que fa als drets laborals, els riscos d’explotació que poden patir les persones migrants, el treball infantil i els desnonaments forçosos.