Mali
Context
El conflicte en que actualment encara es troba Mali començà l’any 2012 amb el moviment secessionista tuareg, al nord del país. Resultant de tensions històriques entre els àrabo-berbers al nord, i els subsaharians al sud, el Moviment Nacional per l’Alliberació d’Azawad (MNLA) lidera un cop d’estat al març del 2012, contra el govern malià amb l’ajuda de grups islamistes, també procedents del nord del país. Un cop les hostilitats amb l’exèrcit malià van acabar, i es va declarar la independència d’Azawad, començaren les tensions entre el MNLA i els grups islamistes tuaregs d’Ansar Dine, que han comptat amb un suport creixent de grups afins o integrats a’Al-Qaida, , fet que portà a la victòria dels darrers i a la creació d’una estructura estatal controlada per ells.
A partir del 2013, el conflicte s’internacionalitzà amb la intervenció de França després que el govern malià demanés ajuda per a combatre els islamistes fonamentalistes. Amb el consentiment del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, les tropes franceses s’uniren a les tropes de l’ECOWAS amb el suport logístic dels Estats Units, Canadà i la Unió Europea, mentre l’ONU iniciava una missió per l’estabilització política a Mali, la MINUSMA, que encara seguia activa avui. L’any 2014, a Alger, es signà un acord de pau entre el govern de Mali i el MNLA. Malgrat tot, la violència de grups gihadistes i la tensió entre l’Estat malià i els tuaregs persisteixen.
El 2015 es van signar uns nous acords de pau que incloïen un seguit de reformes constitucionals, inclòs el reconeixement d’autonomia a la regió d’Azawad. No obstant, a l’agost del mateix any el President va decidir posposar el referèndum sobre les reformes constitucional donat el clima d’enfrontaments al nord i que la inestabilitat s’estenia també cap al centre, inclosa la capital Bamako. El 21 d’octubre de 2017, el govern de Mali va ampliar l’estat d’emergència existent des del novembre del 2015 per un any més, fins al 31 d’octubre de 2018.
La militarització de la regió del Sahel està directament relacionada amb la crisi de Líbia que ha permès l’entrada i comercialització d’armes a diversos països de la regió com Mali, a través de xarxes clandestines. L’equipament militar inclou des de metralladores, municions i granades i altres armes més sofisticades fins a incloure sistemes antiaeris portàtils. Aquest armament va ser un element decisiu per la rebel·lió tuareg del 2012 i ha reforçat els grups terroristes i organitzacions criminals a Mali, participant així en la desestabilització en particular de la regió nord, i en la generalització de la violència.
D’altra banda, també s’han de tenir en compte les exportacions d’armament de països europeus; en el cas de Mali, l’any 2011, el 75% de les exportacions provenien de Bulgària i el 24% de França, per un valor total de gairebé 3 milions d’euros.
Segons l’Institut Internacional per la Investigació de la Pau d’Estocolm (SIPRI) i el Centre Internacional pel Desminat Humanitari de Ginebra (GICHD), Mali va esdevenir el tercer país amb major nombre de víctimes de mines antovehicles a nivell mundial entre 2015 i 2017, i s’ha constat l’ús d’aquest tipus d’armament del nord cap al centre del país [1].
Altres països: