Líbia

Líbia és un país de grans dimensions geogràfiques –comparable en extensió a la suma d’Espanya, Itàlia, França i Alemanya–, amb una població estimada de 7,3 milions el 2023. Comptà amb importants béns naturals altament cotitzats en termes econòmics: té una de les majors reserves provades de petroli del món i figura entre els principals productors de gas natural. Situada al nord d’Àfrica, forma part del Magrib i ocupa una posició fronterera amb el Mashreq, cosa que converteix el país en un punt d’enllaç entre l’Àfrica occidental i l’oriental; en limitar al nord amb el mar Mediterrani té accés directe a les rutes marítimes cap a Europa.

Líbia va assolir la seva independència el 1951, després d’un llarg període de dominació estrangera que va incloure l’ocupació italiana (1911-1943) i la posterior administració britànica i francesa (1943-1951). El 1969, el cop d’Estat militar conegut com el Cop dels Oficials Lliures, liderat per Muʿammar al-Qaḏḏāfī (Muamar el Gaddafi), va derrocar la monarquia i va instaurar la República Àrab Líbia. Aquest règim es va mantenir fins al 1977, quan es va proclamar la Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista, un model polític que pretenia emular una forma de democràcia directa basada en assemblees populars, però que en la pràctica va concentrar el poder al voltant de la figura del líder [1].

Les protestes populars que van sorgir el 2011, en el context de les Primaveres Àrabs, van donar inici a la denominada Revolució del 17 de febrer. Les manifestacions, durament reprimides, van desembocar en la primera guerra civil líbia, que va comptar amb una forta intervenció internacional a mans de l’OTAN. L’organització de les milícies opositores i dels desertors del règim va establir les bases del Consell Nacional de Transició (CNT). Durant aquesta primera etapa del conflicte, l’objectiu prioritari d’Occident va ser derrocar Gaddafi i instaurar un sistema democràtic, a més de preservar els ports i els pous petrolífers [2]. Després de mesos de combats, la Jamahiriya va caure i el 20 d’octubre de 2011 Gaddafi va ser executat. La guerra va deixar prop de 30.000 morts i va obrir un període d’inestabilitat, fragmentació institucional, proliferació de faccions armades i de lluita pel domini territorial, econòmic i polític entre centres de poder rivals.

Després del derrocament de Gaddafi, el CNT va assumir temporalment el poder amb l’objectiu de guiar el procés cap a la creació de noves institucions democràtiques. Al juliol de 2012, es van celebrar eleccions per formar una nova assemblea –el Congrés General Nacional (CGN)–, que va substituir el CNT com a autoritat política. L’octubre de 2012 va ser designat Ali Zeidan com a primer ministre, un polític de perfil secular, fet que va generar tensions en un Parlament dominat per islamistes. El CGN va afrontar nombrosos reptes durant els dos anys següents.

Des de l’inici del conflicte a Líbia van sorgir nombroses forces militars, milícies i grups armats amb diferents afiliacions ideològiques i regionals. Un dels actors més rellevants de perfil secular és l’Exèrcit Nacional Libi (ENL), encapçalat per Khalifa Haftar. Al març de 2014, Haftar va llançar l’Operació Dignitat, una campanya militar destinada a eliminar els grups islamistes. Aquesta operació va tenir lloc poc abans de les eleccions parlamentàries previstes per aquell any, en les quals els islamistes van patir una derrota significativa, passant d’uns 200 escons a només 30. La derrota electoral no va ser acceptada per les faccions islamistes, que van respondre organitzant una ofensiva militar denominada Operació Alba. En ella van participar diverses milícies i grups armats, que van formar la coalició Alba Líban. Com a reacció, es va desfermar una nova fase d’enfrontaments entre les forces d’Alba Líban –que controlaven Trípoli i bona part de l’oest del país– i les forces de Dignitat a l’est. Aquests combats van culminar amb la destrucció parcial de l’aeroport internacional de Trípoli i van marcar l’inici de la Segona Guerra Civil Líbia, que va deixar més de 2.800 persones mortes el 2014 i al voltant de 1.500 el 2015, a més d’uns 450.000 desplaçats interns. La integritat territorial del país va quedar greument compromesa, amb un territori dividit de facto entre les zones controlades pel govern oriental a Cirenaica i les forces islamistes a Tripolitania.

Amb la finalitat de trobar una solució al conflicte, l’ONU ha realitzat diferents esforços a través de diversos Enviats Especials a Líbia. Entre les accions, es van facilitar una sèrie de converses entre la Cambra de Representants amb seu a Tobruk –ubicada a l’est de Líbia i partidària d’Haftar–, i el Congrés General Nacional (CGN) –amb seu a Trípoli–. Les converses van resultar en la creació de l’Acord Polític Libi i el Govern d’Acord Nacional (GNA), recolzat per l’ONU, el desembre de 2015. Tot i això, el GNA va afrontar obstacles per crear un govern estable i unit a Líbia. Malgrat aquests esforços, el país va romandre dividit entre dos pols de poder rivals: el Govern d’Acord Nacional (GNA) a Trípoli i l’administració de l’Exèrcit Nacional Libi (ENL) a l’est. La rivalitat entre ambdós bàndols es va intensificar en els anys següents, marcada per enfrontaments esporàdics i una creixent intervenció d’actors externs: Egipte, Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, França i Rússia van donar suport a l’ENL; Turquia, Qatar i Itàlia han recolzat el GNA reconegut per l’ONU. Entre 2015 i 2016, el grup Estat Islàmic (ISIS) va arribar a controlar Sirte, fet que va intensificar la violència i la fragmentació del país.

L’abril de 2019, l’ENL va llançar una ofensiva militar per prendre Trípoli. Els combats es van estendre fins al 23 d’octubre de 2020, quan es va signar un acord de treva sota mediació de l’ONU. Tot i que aquest acord segueix vigent en termes generals, especialment a les línies de front entre l’est i l’oest, la situació de seguretat continua sent fràgil. Després de la treva d’octubre de 2020, l’ONU va impulsar el Fòrum de Diàleg Polític Libi (FDL) per establir una fulla de ruta cap a la reunificació institucional i la celebració d’eleccions. D’aquest procés va sorgir el Govern d’Unitat Nacional (GNU) (en substitució del GNA), creat el març de 2021 i encapçalat per Abdul Hamid Dbeibah com a autoritat interina. Tot i que el GNU va obtenir reconeixement internacional, el seu mandat va expirar el desembre de 2021 i des de llavors governa sense renovació, acusat de concentrar poder i recolzar-se en xarxes clientelars per mantenir el control a Trípoli.

El 2025, Líbia travessa un estancament polític i una inestabilitat continguda. El GNU segueix al comandament a l’oest, mentre que a l’est la Cambra de Representants, juntament amb el seu primer ministre Osama Hammad i el suport d’Haftar, manté una administració paral·lela. Malgrat els esforços de l’ONU –inclòs el Grup d’Alt Nivell sobre Eleccions creat el 2024–, les disputes sobre les lleis i els candidats han bloquejat els avenços cap a uns comicis. L’assassinat d’Abdel Ghani al-Kikli (líder d’una de les milícies més poderoses de Trípoli) al maig de 2025 va reavivar els enfrontaments a Trípoli, reflectint la fragilitat de l’equilibri entre milícies i autoritats civils.