Iraq

Iraq ocupava la posició 120 de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) al 2017, lleugerament superior a la dels darrers anys [5]. Tot i això, a les vulneracions de drets humans (DH) comeses per l’Estat, se li sumen les de l’autodenominat Estat Islàmic (EI) i de grups armats propers a les forces de seguretat. La persistència de conflicte armat entre aquestes parts perpetua les vulneracions de DH a tot l’Estat, ja que persisteixen els segrests, l’esclavitud, les violacions, el reclutament d’infants [6], els matrimonis forçats, els assassinats, les execucions extrajudicials i les tortures.

Existeix pena de mort, inclosa per a delictes que no són greus. La policia practica sovint tortura i maltractaments, a més de l’ús excessiu de la força per dispersar manifestacions i detencions arbitràries i secretes.  D’una banda, als darrers anys, les forces iraquianes i kurdes i les milícies paramilitars van cometre execucions extrajudicials de combatents i de civils que fugien del conflicte, i van destruir habitatges i altres béns de caràcter civil. Juntament amb les autoritats del govern, van detenir arbitràriament, van sotmetre a desaparició forçada i van torturar a civils presumptament afins a l’Estat Islàmic (EI). Els tribunals van sotmetre a presumptes membres de l’EI i a altres persones sospitoses de delictes de terrorisme a judicis injusts i els van condemnar a mort basant-se en “confessions” obtingudes mitjançant tortura. Es va seguir duent a terme un nombre alarmant d’execucions.

D’altra banda, l’EI va matar deliberadament a civils que intentaven fugir dels combats i va penjar els seus cossos en espais públics. Va perpetrar a manera d’execució homicidis de persones que s’oposaven a ell i va reclutar i va desplegar a infants soldats. L’EI va matar i va ferir a civils en tot el país en atemptats suïcides amb explosius i altres atacs mortals dirigits deliberadament contra la població civil en mercats, santuaris xiïtes i altres espais públics [7].

Persisteix el tràfic d’éssers humans, el treball forçat i fortes discriminacions i violència cap a minories ètniques. Fins i tot, segons Nacions Unides, l’EI podia haver perpetrat un genocidi contra la comunitat iazidí, així com crims de lesa humanitat [8].

No hi ha llibertat de religió i la llibertat d’expressió i d’informació es veu atacada amb continues agressions a periodistes.

El col·lectiu pateix discriminació i violència impunement, així com estigmatització i exclusió social. No tenen garantits drets com la reunió pacífica. Tot i que la homosexualitat és legal i el codi penal va treure la sodomia [10], l’EI la castiga, i ha arribat a assassinar a moltes persones per la seva orientació sexual i identitat de gènere [11]  (alguns d’ells han estat llançats des d’edificis).

Existeix una baixa presència de la dona al món laboral i una escassa representació a la vida política i judicial i als alts nivells de govern. El 2015 es va aprovar la decisió d’aplicar un pla nacional per protegir a les víctimes de violència domèstica. No obstant això, la violència de gènere és vista com normal i els crims d’honor són un problema greu. L’EI i els seus grups propers cometen agressions extremadament violentes i dones polítiques, periodistes i professionals han estat assassinades. Segons l’ONU, al 2017 l’EI mantenia en captivitat a 1.563 dones, nenes i nens iazidíes a l’Iraq i Síria a qui sotmetia a violacions i altres tortures, agressions i esclavitud [12]. D’altra banda, en el cas de les dones allotjades als camps per a persones internament desplaçades (especialment aquelles amb familiars sospitosos d’estar afiliats a l’EI) denunciaven violacions, explotació i altres abusos sexuals, així com discriminació sistemàtica, sobretot a causa de l’accés inadequat i desigual a menjar, aigua i altres subministraments bàsics. [13]

A més, es produeixen molts matrimonis precoços i forçats, mentre que no ha disminuït la mutilació genital femenina (MGF), que només està penada al Kurdistan (2015).

Essent refugi per més de 3 milions de persones desplaçades internes durant el 2015, Iraq acull a refugiades i demandants d’asil, tot i que aquestes no compten amb una forta protecció legal. La legislació existent no és suficient per protegir a les persones refugiades i es produeixen devolucions i expulsions contràries als seus drets. Els i les bel·ligerants al conflicte dificulten l’accés d’aquestes persones als recursos bàsics que proveeix el govern central i les ONG d’acció humanitària [14].

ACNUR estima que més de 11 milions d’iraquians i iraquianes necessiten ajuda humanitària [15]. Durant els anys 2015 i 2016, quasi 250.000 persones van sol·licitar asil a la Unió Europea (un 10% del total de sol·licituds), dels quals un terç eren menors. Al 2017, les xifres van disminuir, amb 47.650 persones demandants de protecció internacional. No obstant, la proporció de menors va augmentar, amb 21.200 sol·licituds (un 44,5% del total). Més en detall, 1.240 d’aquestes sol·licituds eren procedents de menors no acompanyats [16].

Si bé algunes estimacions indiquen la sortida d’uns 1,2 milions de persones, altres situen les xifres entre els 3 i els 4 milions [17].