Iemen
Context
Situat a la península aràbiga, el Iemen és un dels països més pobres de l’Orient Mitjà i del món. El 43% de la població viu amb menys de dos dòlars al dia.[1]
L’historial de violència al territori iemenita es remunta als anys setanta amb enfrontaments entre la República Àrab del Iemen (al nord i presidida des del 1978 per Ali Abdullah Saleh) i la República Democràtica Popular del Iemen (al sud). El 1990 una guerra civil va acabar amb la reunificació dels dos territoris i el naixement de l’actual República del Iemen.
Les revoltes populars al Iemen el 2011, en el marc de l’anomenada primavera àrab, van obligar el llavors president, Ali Abdullah Saleh, a abandonar el poder després de trenta-tres anys, entre acusacions de corrupció i de mal govern. Saleh va ser substituït per Abd Rabbu Mansour Hadi i això va permetre un procés consultiu nacional de transició, on es va assegurar que es tindrien en compte les reivindicacions plantejades durant les protestes. Després de dos anys de consultes, el projecte resultant d’un mapa federal que dividia el país en regions va rebre molt poc suport popular i va topar amb l’oposició de diferents faccions, entre elles la dels houthis.
Aquesta facció xiïta va aprofitar el descontentament popular per consolidar el seu control governamental de Saada, la capital, i de les regions septentrionals del país. El març del 2015, varen perpetrar un cop d’estat que va deposar el govern i va ocupar les institucions de Sanaa. Poc després, una coalició d’estats encapçalada per l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units van intervenir militarment amb l’objectiu de restaurar el govern de Hadi, reconegut internacionalment. Aquesta operació, amb una campanya de bombardejos aeris contra les forces houthis, va significar l’inici del conflicte armat.
Durant els darrers quatre anys, la guerra s’ha estès a tot el país i les parts s’han multiplicat —forces militars i de seguretat, milícies tribals pro i antigovernamentals, militars desertors, militants d’Al-Qaeda a la península aràbiga (AQPA), entre altres actors. El Iemen es percep com un escenari d’una confrontació indirecta entre la coalició sunnita, que lidera l’Aràbia Saudita, i l’Iran, que dona suport a la milícia xiïta dels houthis.
Els diferents esforços per buscar una sortida negociada a la crisi durant el darrer trimestre del 2018, primer a Ginebra i després a Suècia, van culminar amb l’acord d’Estocolm.[2] En acabar l’any, tot i que les parts continuaven compromeses amb una treva, també s’acusaven mútuament d’haver-la infringit i els bombardejos han continuat en un context internacional d’alerta per l’impacte del conflicte sobre la població civil. Després de cinc anys de guerra, diverses fonts comptabilitzen 90.000 víctimes mortals directes i més de 100.000 d’indirectes a causa de la fam i de malalties, com el còlera, i la població desplaçada arriba a 420.000 persones. Les Nacions Unides han alertat que el Iemen pateix la pitjor crisi humanitària del món.
El Iemen és un dels països més militaritzats pel que fa a la proporció de la despesa militar amb relació a la seva despesa pública, fins i tot d’abans de la guerra. Pel que fa al comerç d’armes, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va decretar fa 5 anys un embargament d’armes, encara vigent, que afecta els rebels houthis.
En aquest sentit, i arran de diversos atacs contra la població civil, s’han aixecat diverses veus de la societat civil, política i diplomàtica reclamant un embargament d’armes a l’Aràbia Saudita. Així s’hi ha manifestat, diverses vegades, el Parlament Europeu. [3]
Altres països: