Geòrgia

Al país s’han documentat i denunciat nombrosos casos de tortura, però acaben amb impunitat. De les persones desaparegudes durant el conflicte armat, moltes d’elles encara segueixen desaparegudes. Als territoris d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, on es produeixen més vulneracions de drets, existeixen fortes restriccions a la llibertat de circulació. A més nombrosos ciutadans han denunciat privacions injustificades de la llibertat, maltractaments i privació de la seva documentació en creuar passos fronterers.

Durant el mes de juny de 2019, la policia va utilitzar la força de forma desproporcionada i indiscriminada per dispersar una manifestació antigovernamental de milers de persones a Tbilisi. Es dispararen bales de goma i gasos lacrimògens després que alguns participants intentessin assaltar l’edifici del Parlament. Imatges de vídeo i testimonis van demostrar que la policia disparà indiscriminadament a la multitud sense possibilitat de distingir entre la majoria pacífica i els manifestants violents. Al voltant de 240 persones van resultar ferides durant la dispersió, inclosos uns 40 periodistes. Més de 100 participants van ser detinguts sota l’acusació d’enfrontar-se a la policia i posar en risc l’ordre públic; la majoria van quedar en llibertat després d’haver passat fins a quinze dies en detenció administrativa.

Les relacions amb Rússia continuen latents. De fet, les forces russes i les autoritats de facto dels territoris autònoms d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud (Regió de Tskhinvali) van continuar instal·lant barreres físiques i restringint el moviment a través de la línia de divisió amb la resta de Geòrgia. Aquest blocatge de la tanca al llarg de la línia va privar les comunitats locals d’accés a horts, pastures i terres de conreu, cosa que afecta negativament els seus drets a la subsistència i a un nivell de vida adequat.[4]

Si bé el reconeixement en l’àmbit ha millorat, la seva implementació no ha estat positiva i no ha ajudat a reduir els creixents discursos d’odi. Les persones LGTBIQ pateixen forta discriminació a tots els àmbits, fet que les exposa a l’exclusió dels serveis de salut, en l’accés a habitatge, el treball i les oportunitats de millora econòmica, entre d’altres. Alhora són víctimes de moltes formes de violència, tant a l’àmbit públic com privat, com ara crims d’odi o violència familiar. Hi ha membres de la comunitat LGBTIQ que deixen el país i demanen asil en un altre per la impossibilitat de viure en llibertat.

L’any 2019, diversos grups d’activistes van planificar la primera Setmana de l’Orgull de Geòrgia –que incloïen diversos esdeveniments socials, polítics i culturals i una Marxa– per al 22 de juny. El 31 de maig, el Ministeri de l’Interior va emetre un comunicat dient que els esdeveniments no es podrien celebrar a l’aire lliure, tot advertint dels riscos a les persones implicades en els esdeveniments. En la seva declaració del 14 de juny, l’Església ortodoxa de Geòrgia va instar les autoritats a «no permetre» l’orgull de Tbilisi, titllant-lo d’«absolutament inacceptable». Dos dies després, grups homòfobs dirigits per l’empresari ultraconservador Levan Vasadze van celebrar una manifestació i anunciaren la formació de patrulles de vigilància contra el Pride de Tbilisi i els gais.[6]

La violació és il·legal i la llei criminalitza la violència domèstica, però no hi ha una política destinada a protegir específicament les víctimes de violència dins la parella. Les penes per violència domèstica inclouen entre 80 i 150 hores de servei a la comunitat o presó de fins a un any si no hi ha hagut lesions. Tant la violència domèstica, com d’altres violències contra les dones, segueix sent un problema important. De fet, segons les Nacions Unides, la violència domèstica, el matrimoni precoç, els serveis de salut reproductiva insuficients i la falta d’autodesenvolupament i d’oportunitats econòmiques es trobaven entre els problemes més aguts que es van enfrontar les dones a l’Abkhàzia.[7]

La llei estatal preveu l’atorgament d’asil o la condició de refugiat i el govern ha establert un sistema per proporcionar protecció als refugiats. En canvi, el defensor del poble i les ONG van al·legar que les autoritats executives i judicials prenien decisions motivades políticament en resposta a peticions d’asil d’alguns ciutadans turcs i diversos ciutadans d’Azerbaidjan, tot i que acceptaren que la situació havia millorat des del 2018. L’ACNUR va denunciar la seva preocupació pel fet que les sol·licituds de ciutadans de Síria, Eritrea, Afganistan, Iraq, Iran i Iemen siguin rebutjades automàticament per motius de seguretat nacional, sense fer un examen detallat cas per cas de l’amenaça concreta dels sol·licitants. Però al final, en aquests casos rarament s’acabava deportant, ni tan sols detenint a les persones, cosa que ha arribat a posar en dubte si realment representaven una amenaça per a la seguretat.[8]