Etiòpia

Etiòpia és el país independent més antic d’Àfrica i el segon més gran –darrera Nigèria– quant a població (126,5 milions de persones segons l’UNFPA, 2023). Apart d’una ocupació de cinc anys per part de la Itàlia de Mussolini, mai ha estat colonitzada.

Té un patrimoni cultural únic, sent la llar de l’Església Ortodoxa Etíop –una de les confessions cristianes més antigues– i una monarquia que es va interrompre amb el cop d’estat de 1974.

Va servir com a símbol de la independència africana durant el període colonial del continent, i va ser membre fundador de les Nacions Unides, és seu de la Unió Africana i la base africana de moltes organitzacions internacionals.

Després del cop d’estat de 1974, la sequera i la guerra civil van deixar Etiòpia en una situació d’inestabilitat sota una dictadura marxista, el Derg, liderada per Mengistu Hailemariam des de la caiguda de la monarquia fins al 1991. El règim autoritari que ha governat Etiòpia des del 1991, liderat fins la mort al 2012 pel primer ministre Meles Zenawi, va comportar un clima d’estabilitat i un creixement econòmic de caràcter neoliberal no exempt de desigualtats, que ha contribuït a promoure un clima de contestació interna.

Aquest règim s’ha enfrontat a una sèrie de moviments opositors que reclamaven avenços en la democràcia i la governabilitat del país, així com un grau més gran d’autogovern. La coalició governamental EPRDF (Ethiopian People’s Revolutionary Democratic Front) va estar controlada pel partit Tigrayan People’s Liberation Front (TPLF), de la minoria tigré, que va governar el país entre 1991 i 2019 amb un creixent autoritarisme i amb el beneplàcit de les elits amhara.

Hi ha hagut un descontentament al país amb el règim federal ètnic implantat per l’EPRD, que no ha resolt la qüestió nacional, cosa que ha alimentat la consolidació d’una forta oposició política i social. Hi ha sectors politicomilitars que qüestionen el federalisme ètnic com a insuficient per a les seves demandes nacionals mentre altres sectors de les classes dominants i amb presència al conjunt del país consideren el federalisme ètnic un fre a la consolidació de l’Estat-nació, en paral·lel a les exigències una democratització de les institucions. El federalisme ètnic va dividir el país en nou estats semiautònoms (i dos ciutats multiètniques amb un règim especial) atorgant als grups ètnics més grans –al voltant del 35% de la població correspon al grup ètnic oromo, el 24% a la comunitat amhara, el 7% a la comunitat somali i gairebé el 6% a la comunitat tigré, segons estimacions de la CIA World Factbook per al 2022– un major grau d’autogovern i oferint un reconeixement i nivells reduïts d’autonomia a molts altres més petits, amb la voluntat d’equilibrar les demandes de més de 90 grups ètnics, molts dels quals organitzats en moviments nacionalistes armats.

A les eleccions del 2005 aquesta diversa oposició va suposar un repte per a l’EPRDF, que va reprimir amb duresa les protestes postelectorals, ja que tot i promoure la competència multipartidista, l’EPRDF no va voler acceptar canvis en el panorama electoral, desfavorable als seus interessos. Els comicis següents (2010, 2015) van limitar encara més l’obertura democràtica en incrementar la verticalitat del règim i la repressió de l’oposició política. La Llei antiterrorista del 2009 va contribuir a delmar l’oposició. L’intent des del 2014 de dur a terme l’Addis Abeba Master Plan, pla que preveia l’expansió territorial de la capital, Addis Abeba, a costa de diverses ciutats de la regió d’Oromia, i l’organització del desenvolupament de la ciutat va generar protestes importants i repressió mortal a aquesta regió, fet que va contribuir a incrementar la tensió. La mobilització social va contribuir a la renúncia del primer ministre Hailemariam Desalegn a inicis del 2018 i la designació d’Abiy Ahmed, que va emprendre una sèrie de reformes –entre les quals, dissoldre la coalició EPRDF i refundar-la el desembre del 2019 en un nou partit d’àmbit nacional, el Prosperity Party (PP), que defugia el federalisme ètnic, partit en què el TPLF no es va voler integrar– i mesures dirigides a mitigar les tensions ètniques al país, promoure la unitat nacional i relaxar les restriccions relatives a llibertats civils.

Tot i això, els canvis introduïts pel Govern d’Abiy Ahmed van provocar tensions a la federació, especialment entre el Govern Federal controlat pel PP i el TPLF, que va culminar amb l’esclat d’un conflicte armat el novembre de 2020 entre els cossos de seguretat etíops i els cossos de seguretat de la regió de Tigré, conflicte de dimensions regionals per la implicació d’Eritrea. En paral·lel, durant el 2022 es va produir una escalada de la violència per part del grup armat oromo Oromo Liberation Army (OLA), un augment de la repressió per part dels cossos de seguretat a la regió d’Oromia, així com tensions i violència entre milícies amhara i el Govern federal –milícies que havien col·laborat amb el Govern per derrotar la rebel·lió a la veïna regió de Tigré.

Els conflictes i la violència van provocar més de dos milions de desplaçaments interns el 2022, una disminució del 60% respecte als 5,1 milions registrats el 2021 quan l’escalada del conflicte a les regions del nord, i en particular al Tigré, va empènyer la xifra a un màxim històric, segons destaca l’Internal Displacement Monitoring Centre (IDMC). OCHA establia a principis de setembre de 2023 que més de 20 milions de persones necessiten assistència alimentària al país.

El govern va anunciar una treva humanitària el març del 2022 i, malgrat la represa dels combats a l’agost, les parts van signar un acord de pau al novembre, el que va facilitar l’inici del retorn de la població civil als seus llocs d’origen i la fi del bloqueig a l’accés de l’ajuda humanitària, fins al moment interromput com una forma de pressió del Govern federal i d’Eritrea cap a les forces de Tigré, que es van veure obligades, segons diversos anàlisis, a acceptar l’acord de pau per a evitar el perllongament del desastre humanitari. L’acord també va permetre l’establiment de quatre corredors d’ajuda humanitària al Tigré des de les regions veïnes d’Afar i Amhara. Tanmateix, com a conseqüència de la inestabilitat, l’assistència humanitària s’ha interromput diversos cops durant l’any a les principals regions afectades: els estats de Amhara, Afar i Tigré (nord), i Oromia, i Somali (centre i sud-est).

Si bé el nombre de desplaçaments interns va disminuir, el nombre de persones que vivien desplaçades com a conseqüència del conflicte i la violència a finals d’any va augmentar lleugerament el 2022, arribant a prop de 3,9 milions, la tercera xifra més alta de l’Àfrica subsahariana. El conflicte i la violència creixents a Oromia han contribuït a aquest augment. Aquesta xifra elevada il·lustra els reptes persistents per tornar fins i tot després de la signatura d’un acord de pau i la necessitat d’invertir en solucions duradores.

Pel que fa als desastres, el nombre de desplaçaments va augmentar significativament, ja que el país va registrar 873.000 moviments, més del triple respecte al 2021. Les inundacions d’agost i octubre de 2022 van provocar 185.000 desplaçaments a la regió occidental de Gambella. La major part de la xifra del desastre, però, s’atribueix a la greu sequera que afecta la Banya d’Àfrica en els darrers anys. Etiòpia va suportar una cinquena temporada de pluges fallida consecutiva, en part a causa d’un fenomen prolongat de La Niña. En conseqüència, es van registrar aproximadament 686.000 desplaçaments per sequera. La situació era especialment aguda a les regions de Somali i Oromia, que també es van veure afectades pel conflicte i la violència.

Els efectes agregats de la sequera i el conflicte són especialment notables en termes d’inseguretat alimentària al nord d’Etiòpia, on el 80% de la població depenia de l’agricultura com a font principal d’ingressos i aliments abans que el conflicte esclatés el novembre de 2020. A mesura que el conflicte es va desenvolupar, els cultius van ser cremats i saquejats, obligant els pagesos a abandonar les seves terres. Es van destruir les eines agrícoles i el bestiar, es va restringir l’accés als camps i es va bloquejar el transport d’aliments, segons destaca l’IDMC.

Alguns agricultors desplaçats van poder tornar després de la treva del març de 2022, però els danys a les seves terres i equips van continuar dificultant la producció d’aliments. La major part de la temporada de sembra ja havia passat quan van tornar, i això, sumat a la sequera prolongada, va impedir que els pagesos iniciessin un nou cicle de producció.

Com a resultat, la dependència de l’assistència alimentària va ser alta a totes les zones afectades pel conflicte el 2022, però nombrosos reptes, inclosos els bloquejos i el saqueig, van impedir la prestació generalitzada d’ajuda.

En paral·lel, Etiòpia és un país envoltat d’altres països afectats per greus crisis humanitàries derivades del canvi climàtic i els conflictes armats i la inestabilitat, fet que provoca que al seu torn sigui un país d’acollida de milers de persones dels països veïns, en concret el tercer del continent africà en nombre d’acollides, segons ACNUR. A finals de juny de 2023, Etiòpia acollia a 926.000 persones refugiades, procedents principalment de Sudan del Sud, Somàlia i Eritrea. El 81% eren dones i menors, incloent una xifra molt significativa de menors no acompanyats, com a conseqüència de les guerres, segon assenyalava ACNUR.