Eritrea
Context
El règim de partit únic que governa Eritrea des de 1993, any d’independència amb Etiòpia, ha liderat el país amb un marcat autoritarisme i ha silenciat i reprimit a l’oposició política. Amb la vella guàrdia d’aquella èpica al capdavant, s’enfronta a una sèrie de moviments opositors que reclamen avanços en la democràcia i la governabilitat del país, respecte per les minories ètniques, un major grau d’autogovern, reivindiquen l’àrab com a llengua oficial, la fi de la marginació de l’Islam al país i el fre a la imposició cultural de la comunitat Tigray.
Aquesta situació, sumada a la política d’Eritrea a la regió de la Banya d’Àfrica, ha portat al país a un creixent aïllacionisme. El cas més paradigmàtic és l’enfrontament amb Etiòpia per disputes territorials, que causaren 100.000 morts entre 1998 i 2000. Després de dues dècades de tensions i enfrontaments, l’any 2018 es va aconseguir un acord històric entre els dos països, i els governs d’Eritrea i Etiòpia van reprendre les relacions diplomàtiques i comercials el juliol del mateix any. Signaren conjuntament una Declaració conjunta de pau i amistat per acabar amb la disputa de fronteres prolongada, que obria esperances de millora de la situació dels drets humans. No obstant això, no es va fer cap canvi en la situació dels drets humans d’Eritrea.[1]
Eritrea es manté com dels pocs països amb una alta opacitat a l’hora de compartir les dades de la seva despesa militar. Ens hem de remuntar a 2003 per a trobar les darreres xifres oficials, a través de la base de dades de l’SIPRI: uns 181 milions de dòlars de despesa militar anual, que suposava un 21% del PIB, un 30% del pressupost governamental i una mitjana de gairebé 70 dòlars per persona a l’any.
De desembre de 2009 a novembre de 2018 el país va ser sotmès a un embargament d’armes per part de les Nacions Unides a conseqüència del suport polític, econòmic i financer que l’Estat eritreu va proporcionar a grups armats somalis, així com el seu rebuig a retirar els seus efectius militars en el territori en disputa amb Djibouti.
Durant dues dècades, el president de facto Isaias Afewerki va utilitzar l’absència de pau amb Etiòpia per justificar l’autoritarisme. L’acord de pau de juliol de 2018 entre els dos països, que va posar fi a l’aïllament diplomàtic d’Eritrea, no ha suposat, com s’esperava, una època de respecte als drets humans en una de les nacions més repressives del món.
El govern va continuar reclutant ciutadans de manera indefinida en el servei militar o civil a canvi d’un sou baix i sovint en condicions abusives. Se seguien detenint centenars de persones sense judici, en condicions extremadament punitives i sovint incomunicades. No hi ha evidència que s’hagi implementat les disposicions del nou codi penal amb relació a l’habeas corpus.
Durant l’any 2019, no es va apreciar cap espai d’obertura a la societat civil. De fet, els mitjans de comunicació independents han estat tancats des del 2001. No s’han programat eleccions, ni ha implementat la Constitució de 1997, que garantiria els drets civils i que incloïa límits al poder executiu. El govern va nacionalitzar les escoles religioses i va tancar els centres sanitaris catòlics.[2]
Altres països: