Cuba

Organitzacions internacionals de drets humans, com Amnistia Internacional, han denunciat les reiterades violacions dels drets civils i polítics.

Per una banda, drets civils com la llibertat d’expressió es veuen altament afectats. Els mitjans de comunicació estan gairebé tots controlats pel govern, per tant, tots aquells periodistes que critiquen al règim es veuen perseguits, arrestats i detinguts. Segons la Freedom House, a Cuba no hi ha llibertat de premsa, ja que els mitjans independents són il·legals, i moltes planes web de notícies estan bloquejades.

Les Organitzacions no governamentals també es veuen restringides, per tant, totes les que no estan autoritzades pel govern són denegades.

A més, els drets polítics també es troben molt restringits. L’únic partit polític és el Partit Comunista. Es considera que no hi ha eleccions lliures i que el procés electoral està controlat pel govern, que també té el poder absolut sobre el sistema judicial del país. No només durant períodes de crisi política podem trobar detencions arbitràries cap a manifestants i periodistes, sinó que també ho són comunes durant el dia a dia de la població.

L’economia del país també està controlada pel govern, i tot i que hi ha hagut reformes per tal d’implementar millores en el país, encara s’hi troben moltes restriccions, entre d’altres l’accés a viatjar a l’estranger. L’estat gestiona i controla la majoria dels sectors econòmics, incloent la producció, distribució, i els preus dels béns i serveis. També controla les exportacions i importacions i la moneda del país. Això fa que els ciutadans tinguin una dependència de l’estat, ja que hi ha escassetat del productes bàsics i desigualtats socioeconòmiques, manca de llibertat laboral i discriminació econòmica.

Per tal d’acabar amb aquesta repressió, el 2021 es van fer unes protestes en contra de les condicions econòmiques i la manca de llibertats. Com a resposta, el govern va reprimir encara més la població.

L’evolució de la protecció de les dones contra la violència de gènere al país ha passat per diverses etapes, que s’han vist condicionades pel context històric de la nació.

Durant el període revolucionari i dècades posteriors (1959-1980s), a partir de la revolució Cubana (1959), el govern va promoure la igualtat de gènere i es van implementar polítiques que millorarien l’educació i l’ocupació de les dones. Durant aquest període, es va crear la Federació de les Dones Cubanes (FMC), fundada per Vilma Espín, que es va convertir en la principal organització dedicada a la defensa dels drets de les dones. Anys més tard, van crear estudis i campanyes per tal de proporcionar dades importants sobre la violència de gènere i promoure relacions igualitàries en la nació. Entre el 2020 i el 2022, van denunciar al voltant de 30 a 36 feminicidis anuals. També hi ha informes que parlen de que un 26% de les dones afirmen haver patit algun tipus de violència de gènere. A més, totes aquestes xifres no estan reconegudes per l’estat.

Als anys 90, fins als 2000, es creen diverses conferències i programes per tal de defensar el dret de les dones. El 1995 es va signar la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing, per tal de promoure la igualtat de gènere i l’erradicació de la violència contra les dones.

També es van dur a terme programes educatius a nivell nacional per conscienciar la població i es van implementar programes a les escoles i als mitjans de comunicació.

A partir del 2019, es van dur a terme reformes i canvis per promoure la igualtat de gènere a Cuba. Amb la nova constitució (2019), es va incloure específicament qüestions sobre la igualtat de gènere i no discriminació. Encara que no hi ha una llei específica contra la violència domèstica, la FMC, juntament amb altres grups, advoquen per la necessitat d’una legislació que protegeixi a les dones. Organismes com les Nacions Unides han treballat amb Cuba per implementar programes que donin suport a les víctimes.

La història de Cuba ha estat marcada per onades migratòries a causa de la inestabilitat del país, que no només ha afectat l’economia del país sinó també a la política i a la vida social.

Després de la Revolució Cubana, molts dels civils que no seguien al nou govern de Fidel Castro, es van veure obligades a marxar del país i es van exiliar als EUA. Com a conseqüència, es va crear la Llei d’Ajust Cubà, que permet que els cubans que arriben al país, poden obtenir l’estatus de resident permanent un any i un dia després d’haver arribat.

Anys més tard, el 1980, va haver una crisi migratòria, anomenada Èxode de Mariel, quan Fidel Castro va anunciar que tots els cubans que volguessin emigrar, ho podien fer des del port de Mariel. Això va fer que més de 125.000 cubans marxessin als Estats Units en un període de 5 mesos.

Una dècada més tard, el 1994, va haver-hi la Crisi dels Balseros, durant la qual, es calcula que aproximadament 35.000 cubans van intentar arribar als EUA a causa de la situació econòmica del país, després de la caiguda de l’URSS i el seu recolzament econòmic.

El 2017, es va derogar la llei «Pies Secos, Pies Mojados», que permetia l’entrada d’emigrants cubans, només si havien arribat a la costa estatunidenca. Després de la seva derogació, el número de cubans que intentaven arribar al país per vies il·legals va disminuir en un principi, però podem observar que, recentment, ha augmentat novament a causa de la situació econòmica i política de Cuba.

Segons l’Organització Internacional per la Migració, «Cuba és el principal país emissor en termes absoluts al Carib, amb més d’un milió d’emigrants, la qual cosa representa entre el 10% i el 15% de la població del país». Els EUA, Mèxic i Canadà són els principals països de destí de la migració cubana.