Algèria

A les poblacions inicials, considerades antecessores de l’actual població amazic, i com altres països de la riba mediterrània, s’hi ha anat sumant diverses petjades i onades pobladores i colonitzadores arribades a l’actual Algèria: fenicis, romans, musulmans, otomans, europeus… Actualment, Algèria, el país més gran del Magrib, té una població majoritàriament àrab i una petita minoria nacional bereber-amazic que, en general, ha patit invisibilització i discriminació.

L’any 1830 França ocupa Algèria. Això comportarà l’inici d’un trànsit constant de ciutadans francesos, italians, catalans, entre d’altres, que marxen a aquest país buscant millors condicions. I el govern colonial tendirà a afavorir la població nouvinguda en detriment de l’autòctona.

Durant la primera meitat del segle XX, un moviment nacionalista reclamarà més drets per a la població autòctona i acabarà derivant en plantejaments polítics de fons. De fet, tot i que França donà un cert estatus d’igualtat a la població autòctona el 1947, ja serà tard: el moviment nacionalista, a partir de 1954 liderat pel FLN (Front d’Alliberament Nacional, en les seves sigles en francès), estava cada cop més empeltat d’exigència de canvi social, antiimperialisme i plena autonomia. La guerra civil algeriana, o la guerra d’independència, enfrontarà durant 8 anys les faccions armades nacionalistes i l’exèrcit francès amb un terrible balanç: centenars de milers de morts i la fugida, al final de la guerra, de bona part dels ciutadans d’origen europeu.

El 1962 Algèria inicia un nou període com a país independent i serà governat —amb crisis i inestabilitats— durant quasi 30 anys pel FLN—, constituït com a partit únic. L’obertura democràtica de finals dels 80 és truncada arran de la victòria a les eleccions de 1991 del FIS (Front Islàmic de Salvació), de caràcter islamista. El poder governamental i l’exèrcit no accepten els resultats, dissolen el Parlament, anul·len les eleccions i desencadenen una repressió ferotge. De nou sorgeix la violència, el terrorisme i la repressió.

A finals dels noranta, el nou president Bouteflika, sempre tutelat per l’exèrcit, acabarà aconseguint una certa normalitat institucional i una mínima reconciliació nacional. Però la crisi econòmica, la corrupció i el seu autoritarisme acaben per generar un gran descontentament social que farà emergir grans i continuades mobilitzacions pacífiques al carrer el 2019 que es va iniciar el moviment de protesta conegut com a Hirak («moviment», en àrab), amb milions d’algerians que van unir-se a les protestes pacífiques aclaparadorament a ciutats de tot el país, demanant la «retirada de tothom» qui estigués vinculat al poder governamental [1]. El país va experimentar aleshores les manifestacions antigovernamentals més grans i sostingudes des de l’obtenció de la independència l’any 1962. A partir del 22 de febrer, els algerians inundaren els carrers tots els divendres a la capital d’Alger i d’altres llocs. Primer ho feren per protestar per la candidatura a la reelecció per quart mandat del llavors president, Abdelaziz Bouteflika, que ha aparegut públicament només poques vegades i estava manifestament malalt i absent de les funcions de govern. El Hirak va provocar l’abandonament progressiu per part de l’Estat profund (exèrcit, els poderosíssims serveis d’inteligència o la judicatura) de Bouteflika i la caiguda d’una part de l’establishment organitzat entorn a la seva família i col·laboradors. No obstant, les manifestacions van continuar al 2020 per exigir una transició neta cap a un govern democràtic [2], cosa que no ha acabat de produir-se per la resistència d’una part del règim, raó per la qual les manifestacions populars han continuat fins a la crisi del COVID-19 que les ha mantingut en sordina.

Entre la guerra per la independència (1954-1962) i la guerra civil (1992-1999), Algèria ha patit nombrosos episodis de violència armada, terrorisme, repressió, accions de guerrilles i de grups paramilitars i greus impactes sobre la població en termes de morts i desplaçaments.

El Nord d’Àfrica representa el 57% del total de la despesa militar que es va produir el continent l’any 2019. De fet, arran del conflicte a Líbia, les tensions entre Algèria i Marroc pel Sàhara, així com l’impacte a la zona del conflicte de Mali, la despesa militar en aquesta regió va ser un 4,6 per cent més elevada que el 2018 i un 67% més alta que deu anys enrere.

En aquest context, Algèria és actualment punta de llança de la militarització i l’armamentisme al Magrib, el Nord d’Àfrica i el conjunt del continent; de fet, el 2019 el pressupost militar més elevat, després de continuades pujades i increments en la despesa militar des del 2000. En termes proporcionals —despesa militar respecte al Producte Interior Brut—, és actualment el país amb una major dedicació a la despesa militar.

Pel que fa al comerç d’armes, cal destacar que Algèria ha estat el sisè màxim importador d’armes al món en el període 2015-2019. De fet, quasi el 80% de les compres d’armes del Nord d’Àfrica van ser realitzades per Algèria.