Colòmbia

El moviment ambientalista Ríos Vivos neix al 2008, com a oposició al megaprojecte d’Hidroituango, la major represa de Colòmbia, que sota el pretext del “desenvolupament” ha portat la destrucció dels models de vida ancestrals de la població local, desplaçaments forçats i greus vulneracions dels drets humans i ambientals.

Hidroituango és un projecte hidroelèctric ubicat al riu Cauca -el segon més important de Colòmbia- entre els municipis d’Ituango i el corregiment de Puerto Valdivia, al departament d’Antioquia, afectant més de 300 mil hectàrees i 27 municipis. Amb un embassament de 79 km de llarg i una paret de 225 metres d’alt, pretén generar el 17% de l’energia elèctrica del país.

Està construït per Empreses Públiques de Medellín (EPM), principal accionista, juntament amb la Governació d’Antioquia i compta amb inversions de diverses empreses transnacionals, entre elles espanyoles -com són els bancs BBVA i Santander l’asseguradora Mapfre-, principalment a través del finançament del Banc Interamericà de Desenvolupament.

Quan van anunciar la construcció del projecte, les comunitats van començar a organitzar-se a través del Movimiento Ríos Vivos que agrupa un total de 17 organitzacions de pescadors, “barequeros” (miners artesanals i ancestrals de la ribera del riu), agricultors, camperols, dones i joves de les comunitats afectades pel conflicte armat i per la construcció de la represa. Tenen com a objectiu cuidar i protegir el territori, el medi ambient i les fonts hídriques. Busquen transformar la política minera i energètica de Colòmbia -principal causa del desplaçament forçat de les poblacions rurals- i impulsar la sobirania energètica i hídrica, basada en la descentralització del subministrament, l’eficiència energètica, el desenvolupament d’alternatives comunitàries i la reducció del consum.

La represa ha afectat greument el territori i el riu Cauca i en conseqüència ha destruït la forma de subsistència i l’autonomia dels pobles riberencs, ja que la seva economia depenia del riu. Segons l’Estudi d’Impacte Ambiental d’Hidroituango, hi han greus danys ambientals, com ara: la contaminació de l’aire; la contaminació de l’aigua superficial i subterrània; canvis en la dinàmica fluvial del riu; canvis de la cobertura vegetal; i canvis en l’abundància d’espècies de peixos, entre d’altres. També ha generat la desforestació i destrucció del bosc sec tropical que rodejava el riu Cauca, provocant esllavissades i inundacions.

Al 2016 es suspenien les obres d’Hidroituango per greus afectacions al riu Cauca i per l’incompliment de les obligacions contingudes a la llicència ambiental, gràcies a les múltiples mobilitzacions, manifestacions i denuncies del Movimiento Ríos Vivos. No obstant , les obres es van reprendre i al 2018 es produeix la major tragèdia fins aleshores: un moviment de terra va obstruir els túnels de desviament del riu i va haver importants torrents d’aigua que es van endur centenars de cases, ponts i construccions, arrasant Puerto Valdivia. Aquest desastre va suposar el desplaçament de més de 13.000 persones i moltes d’elles encara no han pogut tornar al territori. Va causar una gran emergència ambiental i humanitària, visibilitzant les greus deficiències del projecte i la vulnerabilitat geològica de la zona. Malgrat s’han imposat diverses sancions i la resolució del Tribunal Llatinoamericà de l’Aigua que responsabilitza a l’Estat colombià, a la Governació d’Antioquia i a l’EPM dels danys ocasionats i recomana el desmantellament de l’obra per considerar que la població estava exposada a risc permanent, les obres segueixen i actualment s’ha executat un 84,23% del projecte[1]. El projecte també ha tingut un greu impacte social.

La població no ha tingut accés a la informació ni ha un procés de participació adequat i s’han produït múltiples desallotjaments i desplaçaments forçats, generant la pèrdua dels mitjans de vida i subsistència de centenars de comunitats. Rudy Estella Posada, de l’organització de Dones Defensores de l’Aigua i de la Vida -AMARU-, en una entrevista de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat -CCAR- explica com va començar tot: “Des dels 12 anys escolto que faran una represa, en tinc 52. Nosaltres no ens ho creiem, que inundarien el riu Cauca, creiem que era impossible, mai havíem tingut una experiència de cap represa, vivíem en el territori i teníem els rius lliures. Al 2008 comencen les vies, el primer desallotjament va ser el 2010, des d’aquell moment si que vam creure que ens traurien el riu i aleshores ja ens vam començar a organitzar. Del 2010 al 2018 van haver 6 o 7 desallotjaments, ens treien d’un lloc, després anàvem a un altre més amunt… Al 2018 s’inunda el riu i ja ens rescaten d’on estàvem i des d’aleshores anem vagant d’un lloc a l’altre sense horitzó, l’únic és que estem organitzats en un moviment i reclamem els nostres drets, però ha estat molt dur”. L’oposició al megaprojecte ha suposat molta repressió per al moviment. L’any2018 va ser l’any en el que es van registrar els atacs més greus contra els seus integrants – un total de 108 –.

Han estat víctimes d’amenaces, assatjaments, fustigacions, senyalaments, atemptats, assassinats als seus líders i a les seves famílies i desallotjaments. Aquell mateix any van participar a les audiències públiques de la Comissió Interamericana de Drets Humans per exigir a l’Estat colombià que protegís les proves de les desaparicions forçades que es troben en la zona de construcció del megaprojecte. El projecte es construeix en una de les zones més afectades pel conflicte armat a Colòmbia, on hi ha hagut massacres, desaparicions forçades, persecucions i violència armada. El Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado comptabilitza que encara hi han 600 persones desaparegudes, que es troben en la zona d’influència de la hidroelèctrica i, conjuntament amb Ríos Vivos, denuncien que la seva construcció també obstrueix la recerca d’aquestes persones i en conseqüència la recerca de la veritat, justícia i reparació. A més, la disputa del control territorial per part de grups armats a la zona continua.

El 21 de juliol de 2021, més de 3.000 persones de comunitats camperoles es van veure obligades a deixar les seves cases per les amenaces dels grups armats. Segons Isabella, membre de Ríos Vivos, en una entrevista de la CCAR comenta que “Les víctimes d’Hidroituango, a més són víctimes del conflicte armat i també ha anat molt interconnectat amb els interessos econòmics de la regió. Quina millor manera hi ha d’apropiar-se d’un territori que empobrint-lo i fer que la gent se’n vagi d’allà? En el territori també hi ha megamineria, just al costat del projecte. El riu Cauca és una zona de molta riquesa. Com més rica la terra més se la volen apropiar”.