Colòmbia

Els alts nivells de pobresa, especialment en comunitats rurals, indígenes i afrodescendents, continuen essent una preocupació greu en matèria de drets humans. L’Acord de Pau del 2016 va establir els Programas de Desarrollo Territorial (PDET) per augmentar la presència de les institucions estatals en 170 municipis altament afectats pel conflicte armat, la pobresa i les economies il·legals, incloent-hi el narcotràfic. Segons xifres publicades pel govern, el 2024 la pobresa multidimensional a Colòmbia va ser de l’11,5% a escala nacional, la qual cosa implica una reducció del 0,6% respecte a l’any anterior. Tanmateix, als municipis PDET, la pobresa multidimensional va assolir el 24,4% (0,7% més que l’any anterior). [1]

Els grups armats continuen cometent greus abusos contra la població civil i expandint la seva presència arreu del país. Els més coneguts són l’ELN, el Clan del Golfo –grup paramilitar autodenominat Autodefensas Gaitanistas de Colombia (AGC)–, faccions dissidents de les FARC i grups de crim organitzat. La Defensoria del Poble ha monitorat un creixement en la presència de grups armats en nombrosos municipis de Colòmbia entre 2019 i 2024.[2] Segons Human Rights Watch, la força pública i les autoritats judicials no han protegit de manera efectiva la població, no han garantit un accés suficient a la justícia ni han aconseguit avenços significatius en el desmantellament dels grups armats. La Defensoria del Poble alerta sobre la persistència de desplaçaments forçats massius i confinaments en diverses regions del país, que afecten milers de famílies. Un dels esdeveniments més recents és el cas del Catatumbo, regió que entre gener i abril de 2025 va registrar un dels desplaçaments massius més greus dels darrers anys. En total, 66.141 persones van ser desplaçades i 11.490 confinades. [3]  Els reclutaments forçats de menors també han augmentat; molts dels infants pertanyen a comunitats indígenes. 

L’Observatorio de Derechos Humanos y Conflictividades de Indepaz mostra que les massacres s’han mantingut gairebé constants en el darrer quinquenni: el 2024 es van registrar 76 massacres amb 267 víctimes; el 2025 se n’han documentat 59, amb 194 víctimes (dades fins al 18 de setembre de 2025)[4]. És important assenyalar també que entre el 2017 i el setembre de 2025 han estat assassinats 471 desmobilitzats signants de l’Acord de Pau. [5]

Colòmbia ha registrat un descens de les denúncies de violacions comeses per les forces de seguretat des del 2023. Segons l’organització Temblores [6], el 2024 es van registrar 190 fets de violència policial, amb almenys 144 víctimes, inclosos 10 casos de violència homicida (el 2022, es van documentar 345 fets de violència i 26 casos de violència homicida). Tot i que el Ministeri de Defensa i la Policia Nacional han fet passos per consolidar transformacions a la policia, encara persisteixen pràctiques de violència diferenciada contra poblacions històricament marginades. A més, la rendició de comptes pels abusos del passat i les reformes destinades a garantir la no repetició d’abusos continuen essent limitades. El setembre de 2024, diverses persones de defenso expertes en drets humans van expressar la seva preocupació per la manca de veritat, justícia i rendició de comptes en relació amb els assassinats i altres violacions de drets humans comeses durant el Paro Nacional de 2021, on entre l’abril i el juny es van registrar 4.687 casos de violència policial, 44 homicidis presumptament per part de la força pública, 1.617 víctimes de violència física, 82 víctimes d’agressions oculars, 2.005 detencions arbitràries contra manifestants i 228 víctimes de trets d’arma de foc. [7]

El 2024, la Defensoria del Poble va publicar els resultats d’una enquesta realitzada a periodistes: el 37% de les persones enquestades declaraven haver patit actuacions que representaven una amenaça greu per a la seva seguretat en l’exercici de la seva feina. La Fundación para la Libertad de Prensa (FLIP) va registrar 524 agressions contra periodistes, incloent-hi dos assassinats, 213 amenaces i 72 casos d’estigmatització.[8]

Colòmbia compta amb un marc jurisprudencial ampli basat en el principi d’igualtat i no-discriminació que reconeix els drets de les persones LGBTIQ+, com el matrimoni de parelles del mateix sexe/gènere, l’adopció per part de famílies homoparentals, la identitat de gènere de persones trans i no binàries, la possibilitat de canvis en els seus documents d’identitat i l’accés a tractaments mèdics d’afirmació de gènere [9]. Recentment, un avenç significatiu en la garantia dels drets de la població trans i no binària ha estat l’aprovació en primer debat de la Ley Integral Trans, el juny de 2025. A falta de tres debats més per quedar en ferm, el projecte –considerat un dels més robustos del món– estableix una sèrie de mesures per evitar l’exclusió i la discriminació de les persones amb identitats de gènere diverses.

Tot i el reconeixement progressiu de drets, la discriminació i la violència són una realitat per a les persones LGBTIQ+. Segons dades de l’Observatorio de violencias contra personas LGBTIQ+ de Colombia Diversa, entre 2006 i 2024 van ser assassinades 2.250 persones del col·lectiu al país. Pel que fa als darrers anys, l’Observatorio de Derechos Humanos de Caribe Afirmativo va registrar 902 assassinats de persones entre 2020 i 2024, reflex d’una violència persistent contra aquesta població. Tot i que entre 2020 (226 casos, en plena crisi agreujada per la pandèmia) i 2022 (148 casos) hi va haver una disminució, en els darrers anys s’observa una tendència creixent (159 assassinats el 2023 i 164 el 2024)[10]. Els homes gais van ser els més afectats (36%) el 2024, seguits per les dones trans (23%). Així mateix, la violència sexual contra la població LGBTIQ+ ha augmentat de manera alarmant en registrar-se un total de 689 persones víctimes d’agressions sexuals (un 67% més que el 2023); les dones bisexuals i lesbianes en van ser les principals víctimes (53% del total).

Les amenaces continuen essent una de les formes més recurrents de violència per prejudici. Només el 2024, la Fiscalia va registrar 1.436 amenaces individuals contra persones LGBTIQ+. Tot i que són menys que en anys anteriors, preocupa que discursos anti-drets estiguin modelant noves formes d’intimidació i control. Aquell mateix any, la violència policial es va mantenir com un problema greu: es van documentar 150 casos d’abús d’autoritat contra persones LGBTIQ+, amb homes gais (28%) i homes bisexuals (24%) com els més afectats.

En el marc del conflicte armat, les persones LGBTIQ+ han patit diverses formes de violència: amenaces, desplaçaments forçats [10], exilis, violències sexuals, homicidis, desaparicions, segrestos i reclutaments forçats. Segons el Registro Único de Víctimas –reconeixent que les xifres no reflecteixen la totalitat dels casos– fins al juny de 2025 s’han registrat 7.288 persones amb orientació sexual i identitat de gènere diversa. Tot i que l’Acord de Pau reconeix les persones LGBTIQ+ com a víctimes del conflicte i constructores de pau, les violències contra aquest col·lectiu persisteixen fins a l’actualitat.

Segons l’Observatorio de Igualdad de Género de América Latina y el Caribe de la CEPAL, Colòmbia va ser el cinquè país de la regió amb major nombre de feminicidis el 2023, registrant 177 casos i 440 temptatives o feminicidis frustrats [12]. Les xifres de la Fiscalia resulten encara més alarmants: entre 2022 i 2023 es van comptabilitzar 1.263 feminicidis a tot el país, dels quals 630 van ocórrer el 2023. La majoria de les víctimes van ser dones adultes (18-59 anys, 88%), mentre que el 5,3% eren nenes i adolescents (0-17 anys); a més, es van reportar víctimes a la població LGBTIQ+ (4%), indígena (1,6%) i afrocolombiana (0,79%)[13]. El 2024, l’Observatorio Feminicidios Colombia de la Red Feminista Antimilitarista va reportar 886 casos i, fins a l’abril de 2025, n’ha identificat 271 [14]. Les variacions entre fonts, la possible existència de subregistre i les discrepàncies en les xifres representen un repte per comptar amb dades clares i consistents sobre el nombre de feminicidis i la seva evolució.

D’acord amb la informació proporcionada pel Sistema de Información Estadístico (SIEDCO) de la Policia Nacional, el 2024 es van registrar 136.032 denúncies per violència intrafamiliar a Colòmbia, la xifra més alta observada des que hi ha registres. En la seva majoria, les víctimes són dones adultes (71%).

Durant la legislatura 2022-2025 a Colòmbia s’han consolidat avenços en matèria de drets de les dones. S’han reconegut noves formes de violència, amb lleis que sancionen la violència política, l’assetjament sexual en l’àmbit laboral i educatiu, així com expressions simbòliques, digitals i econòmiques, ampliant el marc jurídic tradicional centrat en la violència física. S’han impulsat mesures afirmatives i sectorials, com el projecte dirigit a dones rurals, camperoles i pescadores, orientat a tancar bretxes estructurals de gènere. S’han eliminat beneficis penals per a condemnats per feminicidi i adoptat mecanismes per reduir la impunitat. A aquests avenços legislatius s’hi suma el 2022 la despenalització de la interrupció voluntària de l’embaràs fins a la setmana 24 i amb causals a partir d’aquell moment, encara que continuen reportant-se barreres i desigualtats en l’accés.

El context del conflicte armat ha accentuat les diferències i desigualtats de gènere en l’àmbit econòmic, polític i cultural. Les dones han estat sotmeses a violència, embarassos forçats, esclavitud, violència sexual i desplaçament forçat per part dels actors del conflicte armat en la seva lluita pel control dels territoris i les comunitats [15] De fet, un informe publicat el 2006 per la Comisión Interamericana de Derechos Humanos (CIDH) va assenyalar que el 43% de les dones afectades pel conflicte armat eren víctimes de diverses formes de violència basada en gènere [16]. Segons l’Observatorio de Memoria y Conflicto del Centro Nacional de Memoria Histórica (CNMH), entre 1959 i 2020 s’han registrat 15.760 víctimes de violència sexual en el marc del conflicte armat; el 62% de les víctimes de violència sexual correspon a dones i el 31% són nenes i adolescents [17].

L’Acord de Pau entre el Govern Nacional i les FARC-EP ha estat pioner al món en la implementació de mesures concretes per incorporar la perspectiva de gènere en la construcció de pau. No obstant això, gairebé una dècada després, diverses organitzacions i col·lectius de dones i de persones LGBTIQ+ denuncien que, malgrat que s’han registrat alguns avenços, la implementació de l’Acord continua sent fragmentada i desigual, marcada per retrocessos, estancaments i obstacles estructurals.

Segons UNICEF, el 2025 almenys 4,2 milions de nens, nenes i adolescents a Colòmbia requeriran assistència humanitària prioritària, cosa que equival al 8% de la població total del país. Aquestes necessitats s’expliquen per l’augment de les conseqüències del conflicte armat, la migració –inclosa la doble afectació de migració i conflicte– i els desastres d’origen natural. [18]

D’acord amb l’Informe del Secretario General de las Naciones Unidas sobre la situación de la niñez en conflictos armados de 2025 [19], les violacions greus contra la infància en el context del conflicte armat colombià continuen en augment. Per cinquè any consecutiu, s’ha registrat un increment en les violacions greus contra nens, nenes i adolescents a Colòmbia. Durant el 2024, es van documentar 646 casos de violacions greus vinculades al conflicte armat, la qual cosa representa un increment del 42% respecte al 2023. Entre aquestes violacions s’inclouen el reclutament i la utilització de menors, assassinats i mutilacions, violència sexual, segrestos, atacs a escoles i hospitals, així com restriccions a l’accés humanitari.

El reclutament i la utilització de menors continuen sent la violació més freqüent. Entre 2019 i 2024 s’han verificat 1.206 casos, registrant-se el darrer any la xifra més elevada (450 casos; 64% més que el 2023). Aquesta forma de violència afecta de manera desproporcionada nens, nenes i adolescents pertanyents a comunitats indígenes i afrocolombianes. El 47% de les nenes reclutades i utilitzades el 2024 tenien entre 10 i 14 anys; el 23% dels nens es trobaven en aquest rang d’edat. Així mateix, s’observa un increment en els atacs a institucions educatives i de salut, així com l’ús d’escoles amb finalitats militars, cosa que limita l’accés de milers de nens i adolescents als seus drets fonamentals a l’educació i a l’atenció sanitària.

La desnutrició infantil continua sent una crisi greu a Colòmbia, amb un nombre de defuncions de 224 registrades el 2024, especialment als departaments de La Guajira –on la manca d’accés a aigua potable és un dels factors que contribueixen a aquesta crisi–, Chocó i Antioquia. Malgrat aquesta xifra alarmant, el 2024 va baixar un 42% la taxa de mortalitat per desnutrició infantil en menors de 5 anys a tot el país, en comparació amb les dades del 2022.

Segons xifres de Medicina Legal, durant l’any 2024 es va registrar l’atenció de prop de 34.616 nens, nenes i adolescents víctimes de diverses formes de violència (homicidis i lesions no fatals). Dins d’aquest total es troben 594 homicidis, 7.902 episodis de violència en l’àmbit familiar i 17.653 casos de violència sexual. En aquest darrer tipus d’agressió, la població infantil (de 0 a 9 anys) i adolescent (de 10 a 14 anys) va concentrar aproximadament el 83% dels reportis (30% i 53%, respectivament) [20]. En el que portem d’any (xifres fins al juliol de 2025), s’han registrat 370 homicidis perpetrats contra NNA, 9.963 casos de violència sexual (el 86% cap a nenes i dones adolescents) i 4.397 casos de violència familiar, amb percentatges similars per a homes i dones.

Colòmbia ocupa el segon lloc al món en biodiversitat i compta amb una àmplia riquesa de béns naturals, forestals, faunístics, hídrics i minerals. Els combustibles minerals –principalment petroli i carbó– són el principal producte d’exportació, cosa que situa el país entre els cinc majors exportadors de carbó tèrmic i coc a escala mundial. Quant a destinacions, Estats Units concentra prop del 30% de les vendes externes, seguit de Panamà, Índia, Xina, Brasil, Mèxic i Equador.

Malgrat aquesta abundància, Colòmbia enfronta greus processos de degradació ambiental: desforestació, pèrdua de biodiversitat, sobreexplotació de recursos renovables, degradació de boscos i sòls, i contaminació de l’aigua i de l’aire, entre altres. L’avanç de consorcis miners, forestals, petrolers i agroindustrials –impulsats per la “locomotora minero-energética” durant els governs d’Uribe i Santos, i reforçats per polítiques extractivistes posteriors– ha afavorit l’explotació de carbó, or, petroli i gas, així com agronegocis basats en monocultius.

La desforestació és un desafiament crític. Després de dos anys de reducció, en el primer trimestre del 2024 es va registrar un repunt alarmant: es van perdre 40.219 hectàrees a l’Amazònia colombiana, un 40% més que en el mateix període de 2023. Tanmateix, durant els primers tres mesos de 2025 la tendència va mostrar una lleu millora, amb més de 27 mil hectàrees desforestades [21]. Aquest fenomen respon a un entramat complex en què conflueixen grups armats il·legals, colons, ramaders i sectors agroindustrials. Actualment, les aspersions aèries amb glifosat per eradicar cultius il·lícits romanen suspeses des del 2015 per ordre de la Corte Constitucional, a causa dels seus impactes en la salut i el medi ambient. L’herbicida es limita a usos terrestres en operatius d’eradicació manual assistida, encara que el setembre de 2025 el govern va reobrir el debat en considerar reprendre la fumigació aèria, cosa que ha generat preocupació pels seus possibles efectes en comunitats rurals i ecosistemes.

Els conflictes socioambientals han augmentat de manera significativa en les darreres dècades. Segons un informe d’Indepaz, el 2022 es van registrar més de 160 conflictes vinculats amb activitats mineres, desforestació, hidroelèctriques, contaminació industrial, agroindústria, monocultius (legals i il·legals) i privatització de terra, aigua i biodiversitat [22]. Aquestes problemàtiques es relacionen estretament amb el conflicte armat i amb la desigual distribució de la terra: només l’1% de la població concentra el 80% de les propietats [23]. A més, en els darrers 20 anys, grups armats han desforestat prop de quatre milions d’hectàrees per mineria il·legal, cultius il·lícits i tala de fusta, i han provocat vessaments estimats en sis milions de barrils de petroli que van afectar rius, boscos i selves. Entre 2022 i 2024 es van documentar 233 afectacions ambientals greus, identificant-se al Clan del Golfo com el principal responsable de danys i agressions contra l’entorn [24]. Aquestes dinàmiques es concentren en territoris de gran valor ambiental, habitats per comunitats camperoles, indígenes i afrodescendents, poblacions que enfronten durament conflictes socioambientals i processos de despossessió. La imposició d’aquest model de “desenvolupament” continua generant greus vulneracions de drets humans, com desplaçament forçat, assassinats i criminalització de la resistència comunitària.

El setembre de 2024, Colòmbia va ratificar oficialment l’Acord d’Escazú, enfortint la protecció de la seva biodiversitat i els drets ambientals. Aquest tractat regional pretén garantir l’accés a informació, justícia i participació ciutadana en temes ambientals, i representa una fita per a les comunitats vulnerables, defensors ambientals i víctimes de conflictes socioambientals al país.

Colòmbia és el cinquè país al món amb major nombre de persones en situació de desplaçament intern i el primer a Amèrica Llatina. Aquest fenomen obeeix principalment al conflicte social, polític i armat que viu el país des de fa sis dècades. Segons dades del Registro Único de Víctimas (RUV), des del 1985 s’han comptabilitzat prop de 9 milions de persones desplaçades dins del territori nacional. El període amb major nombre de víctimes de desplaçament correspon als anys 2001-2005, moment àlgid del conflicte armat quan es van registrar més de 3,3 milions de persones afectades. Després de la signatura de l’Acord de Pau el 2016 i fins avui, el RUV ha documentat més de 2,3 milions de nous casos, dels quals un 63% es concentra en els darrers quatre anys (dades a 31 d’agost de 2025).

Per la seva banda, la Consultoría para los Derechos Humanos y el Desplazamiento (CODHES) ha identificat que els desastres naturals i d’origen antròpic també s’han convertit en un factor determinant en el desplaçament de la població. L’organització estima que entre 2017 i 2023 al voltant de 2.350.702 persones es van veure forçades a desplaçar-se per canvis globals en el clima. La Sentencia T-123 de 2024 de la Corte Constitucional de Colòmbia ha marcat un precedent en reconèixer el desplaçament forçat per causes ambientals, inclòs el canvi climàtic, com un problema que requereix una resposta coordinada de l’Estat. La resolució subratlla la urgència d’atorgar protecció especial a les comunitats que migren per degradació ambiental i fenòmens associats, alhora que visibilitza les mancances normatives en aquesta matèria. A més, equipara el desplaçament ambiental amb el ocasionat per la violència, ampliant l’abast de la protecció jurídica a aquells que es veuen forçats a abandonar els seus territoris per aquestes circumstàncies.

Segons ACNUR, el 2024 prop de 400.000 persones colombianes van sol·licitar asil, la xifra més alta registrada per a la població colombiana en els darrers 18 anys. Els països que allotgen el major nombre de colombians exiliats i víctimes registrades a l’exterior són Equador, Veneçuela, Canadà, Espanya i Estats Units. En el cas d’Espanya, Colòmbia va ser el 2024 el segon país d’origen dels sol·licitants de protecció internacional, amb 40.140 peticions; en 675 casos es va concedir l’estatut de refugiat (menys de l’1,7% de les sol·licituds presentades) i el dictamen va ser desfavorable en més de 17.000 casos, segons dades de la Oficina de Asilo y Refugio (OAR). En el que portem d’any, 7.993 persones colombianes han presentat una sol·licitud de protecció internacional a Espanya (dades a 31 d’agost de 2025).

En l’últim any hi ha hagut avenços importants en el posicionament i visibilització de les víctimes a l’exterior. La nova Ley de Víctimas de 2024 suposa un reconeixement de l’exili i del desplaçament transnacional com a escenaris de victimització, encara que no aconsegueix del tot reconèixer l’exili com un fet victimitzant “autònom”.

Actualment, Colòmbia és el principal receptor de població veneçolana. Les darreres dades reportades per Migración Colombia (març de 2025) xifren en més de 2,81 milions la població veneçolana al territori colombià. El país és a més un important corredor de trànsit cap a Centreamèrica i Nord-Amèrica, amb més de 302.203 persones creuant el Darién el 2024. Les darreres dades actualitzades mostren una disminució important de les persones que han travessat la selva colombo-panamenya: entre gener i març de 2025 només s’han registrat 2.831 persones, una disminució del 98% en comparació amb l’any anterior. Això respon principalment a canvis en les polítiques migratòries dels Estats Units i Panamà, així com a la reducció de sortides des de Veneçuela des de mitjans de 2024.

Segons Human Rights Watch (HRW), des del 2016, any en què es va signar l’Acord de Pau, més de 400 defensors i defensores de drets humans han estat assassinats, el nombre més elevat registrat a Amèrica Llatina. Encara que l’Acord de Pau va incloure diverses iniciatives per prevenir els assassinats de defensors i defensores, aquests no han deixat d’augmentar. Des de la desmobilització de les FARC-EP, diferents grups armats es disputen el control del territori, generant una escalada de violència i violacions dels drets humans. A més, la resposta estatal insuficient per prevenir els assassinats i l’alt nivell d’impunitat, tant dels autors materials com intel·lectuals, dificulten la prevenció i protecció de defensors i defensores de drets humans.

L’Observatorio de Derechos Humanos y Conflictividades de Indepaz ha documentat, entre gener de 2016 i setembre de 2025, l’assassinat de 1.821 líders socials i defensors de drets humans a Colòmbia [25]. Entre 2018 i 2020 es van registrar les xifres més altes (719 en 3 anys), havent-se documentat en el que portem d’any l’assassinat de 117 persones líders i defensores. Al llarg de gairebé una dècada, les principals víctimes han estat líders comunals (25%), població indígena (20%), camperols (15%), actors polítics (8%), líders comunitaris (8%) i població afrodescendent (6%). Tot i que la majoria de víctimes registrades han estat homes (88%), dades de l’Oficina a Colòmbia de l’Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans van indicar que durant el 2019 van augmentar els assassinats de defensores de drets humans en un 45%. Les vulneracions dels drets de les lidereses i defensores de drets humans tenen un impacte clarament diferencial i s’associen tant a la seva tasca de lideratge com al fet de ser dones, limitant les seves possibilitats de ser actrius de canvi i constructores de pau als seus territoris.

Segons un informe de Global Witness publicat recentment, Colòmbia continua sent un dels països més mortífers del món per a persones defensores del medi ambient i del territori, ja que un terç de tots els atacs letals documentats al món el 2024 van tenir lloc en aquest país.  [26] Tot i que la iniciativa Programa Somos Defensores ha informat d’una disminució de les represàlies contra les persones defensores, adverteix que això no equival a una disminució general de la violència. Encara que l’Acordo de Pau va incloure diverses iniciatives per prevenir els assassinats de defensors i defensores, aquests no han deixat d’augmentar. Des de la desmobilització parcial de les FARC-EP, diferents grups armats es disputen el control del territori, generant una escalada de violència i violacions dels drets humans.