Frontera Italomarítima (Lampedusa)

Quina és la situació actual a l’illa pel que fa als drets de les persones migrades i refugiades?

En primer lloc, la gent és rescatada per GDF, la Guàrdia di Finanza, que és un cos policial. I després hi ha la Guàrdia Costanera italiana. A vegades també les ONG rescaten a persones, encara que la situació actual és bastant crítica, perquè la recent legislació a Itàlia sobre les ONG les posa en perill. Just després del rescat, la gent arriba al moll de Favaloro, que és un moll separat de l’anomenat comercial, que és en el que arriba qualsevol altre vaixell.
Aquest és un espai militar, per la qual cosa no és possible entrar sense autorització.
Com a tal, el moment de l’arribada està gestionat per la policia. Hi ha dos agents de policia que tenen la responsabilitat de tota l’operació, però hi ha molts, molts, molts actors allà. Per descomptat, existeix Frontex, que està molt present allà tot i que recentment no sempre estan en tots els desembarcaments al moll.
I després hi ha totes les organitzacions humanitàries. Hi ha la Creu Roja, que és la responsable de traslladar les persones del moll al hotspot i separar-les. Els hi posen una polsera als seus canells i crec que aquesta ja és una imatge molt forta que podem donar sobre com es tracta a les persones. I fins que no aconsegueixin aquesta polsera, no es poden moure, no poden anar al lavabo, no poden tenir res.
Hi ha alguns proveïdors d’assistència sanitària i alguns metges, però hi ha molt pocs. Crec que tres és el nombre màxim que podem tenir al moll, que està dividit entre els proveïdors de salut locals que estan connectats al poliambulatori. No tenim un hospital aquí a Lampedusa, per a qualsevol emergència, les persones es traslladen directament a Sicília amb un helicòpter. També hi ha persones del
Ministeri de Sanitat que tenen un departament especial per al control de fronteres i el seu mandat és comprovar si les persones que travessen les fronteres porten amb si malalties infeccioses. Tendeixo a especificar sempre això. Fan un triatge general de les persones, però el seu mandat és tècnicament evitar que les malalties arribin més enllà de les fronteres.
Frontex també està en el moll amb un comportament molt il·legítim. Moltes vegades, hem estat testimonis del fet que canvien el seu comportament en funció de les persones que estan observant el que fan. Tenen un oficial de drets fonamentals i quan aquest oficial ve, canvien completament les seves estratègies, perquè la seva estratègia és arribar a les persones tant com puguin. Així que de vegades comencen
a entrevistar-los quan encara no han ni desembarcat del vaixell.
Els demanen molta informació diferent que clarament vol detectar i identificar el conductor de l’embarcació. I després els demanen també informació molt concreta sobre com han arribat aquí i quant han pagat. Diuen que això és per raons estadístiques, però per descomptat ho fan per detectar algunes dinàmiques abans de que entrin al hotspot, perquè no se’ls permet entrevistar persones just després
d’arribar. També molt sovint no porten una insígnia, de manera que no hi ha identificació. Frontex és una entitat que està molt present a Lampedusa.
Al moll també hi ha organitzacions humanitàries, com Save the Children o la Creu Roja. El 2023 la Creu Roja va començar a encarregar-se de la gestió del hotspot, però abans d’això les úniques persones que proveïen d’aigua, snacks, mantes tèrmiques per a les persones amb condicions hipotèrmiques, etc., érem nosaltres, com a actors de la societat civil, que ni tan sols tenim mandat per ser-hi tot el temps.
Vam ser els únics que prestem assistència bàsica als immigrants, tot i que som un equip molt petit. Ara la situació ha canviat una mica, perquè la Creu Roja porta unes mantes, aigua i snacks als migrants. Encara estem al moll portant altres tipus de béns, com roba perquè la gent es pugui canviar, xancletes per a aquells que arriben descalços o té calent durant els mesos d’hivern.
Moltes vegades no hi ha espai per escoltar realment el que la gent vol dir, o el que necessita, i ni tan sols podem explicar-los el que està passant, perquè moltes vegades ni tan sols els hi expliquen que han arribat a Lampedusa, Itàlia. Moltes vegades, som nosaltres qui proporcionem la informació. Tots els altres actors fan preguntes, perquè volen obtenir les dades, volen que s’organitzi tot el treball, i
només volen que la gent arribi al hotspot per als procediments d’identificació.
La nostra idea general és que hi ha un mandat i hi ha una voluntat de controlar a les persones que arriben, i aquesta és la intenció principal. Tota la resta és només un accessori a això. I ho veiem perquè hi ha entre 6 i 8 agents i mediadors de Frontex, entre 6 i 10 policies, i només tenim 3 operadors sanitaris. Hi ha aquesta actitud general que considera els migrants com a persones que poden comportar alguns
riscos, i això queda molt clar en l’espai del moll, que és un espai molt violent. El hotspot no és un centre de recepció, és un centre d’identificació. La gent es queda allà durant un temps molt curt, de vegades és un dia, de vegades són dos, però els trasllats són molt ràpids. Això ha canviat des de 2020 i 2021 perquè la Creu Roja va començar a gestionar el centre. Abans d’això, moltes persones es quedaven durant setmanes o mesos dins del hotspot. La capacitat màxima és de 600 places, però en un dia poden arribar a haver-hi 1.000 persones aquí, i és un lloc totalment inadequat per rebre persones. Ens preocupa també la informació que reben les persones. Fins i tot si tots els mediadors culturals dins del hotspot i l’perador legal els donen tota la informació sobre l’asil, sobre les seves possibilitats, sobre la seva vulnerabilitat, com es pot garantir que la gent realment pugui entendre el que se’ls diu després d’un viatge tan difícil?
Ens preocupa realment el fet que si que hem tingut un canvi dramàtic en termes d’eficiència, però encara es tracta a les persones com si fossin mercaderies que es transferiran d’un vaixell a un altre. La dignitat dels immigrants encara no es respecta en absolut. Durant l’any passat vam intentar moltes vegades parlar amb la gent, però mai se’ns va concedir aquesta oportunitat. A les persones dins del hotspot no se’ls permet sortir-ne en cap cas. La llei europea estableix que les persones poden ser detingudes dins del hotspot fins que es produeixin els procediments d’identificació, però sabem que la identificació és el primer pas quan arriben al punt d’accés, de manera que no hi ha base per a detenir a les persones a l’interior i no donar-los l’oportunitat de sortir.

I aquest enfocament de securitització cap als migrants que arriben ha canviat amb el nou govern?

Ara hi ha una altra amenaça per a les persones que es desplacen, que és l’acord Albània-Itàlia. El vaixell Libra és el vaixell militar que es troba al Mediterrani i supervisa la situació. El vaixell opera en col·laboració amb la Guàrdia Costanera i la Guàrdia di Finanza. Això vol dir que les úniques entitats institucionals que es dediquen a la recerca i rescat es frenen i han de seguir alguns procediments directament al mar. Quan la gent viatja mentreel vaixell Libra opera, el primer cribratge que està destinat a ser una identificació no és realment una identificació, sinò un cribratge per entendre si una persona és adequada per ser deportada a Albània. I això passa al mar.

Això no vol dir que aquest sigui un procés iniciat per aquest govern actual. Això no seria cert en absolut perquè va ser un govern d’esquerres el que va signar l’acord amb Líbia, per exemple. Però aquest enfocament ha estat cada any més fort sense cap interrupció. El nou acord amb Albània ja té conseqüències. El rescat podria ser molt més lent i podrien ocórrer més naufragis. La gent que arriba ara ens pregunta si estan a Itàlia o a Albània, així que hi ha una por general, un nou trauma que la gent ha de témer.
Quant a la presència en el moll de la policia i Frontex, etc., diria que la presència de Frontex sempre ha estat forta. Tenen molt poder per a fer el que vulguin sense tenir por de les conseqüències excepte per part del seu oficial de drets fonamentals. Però mentre ell se n’hagi anat, segueixen fent el que sempre han fet. Pel que fa a la policia, hem vist que aquest estiu s’ha produït un canvi. Abans d’agost, qualsevol desembarcament significava que 10 persones de la policia estaven presents al moll.
Ara això passa de tant en tant, no és una regla.

Quin és el perfil de les persones que arriben a Lampedusa?

Els perfils realment varien. Hi ha persones que venen de Bangladesh, Pakistan, Egipte, Tunísia, països subsaharians com Guinea, Mali, Nigèria, la banya d’Àfrica, Palestina, Líbia, Tunísia. No hi ha una tendència principal. I a més, l’edat i la condició varien molt. Tot el món passa per la Ruta Central del Mediterrani.
A Tunísia i a Líbia són molt violents amb les persones migrants, especialment amb les subsaharianes. Els tunisians també continuen sortint perquè la situació no és fàcil per a ningú.

Com és la situació amb la criminalització de les organitzacions que treballen pels drets de les persones migrants i refugiades?

Cap a Mediterranean Hope, la situació és generalment bona. A vegades, quan intentem fer una manifestació o assenyalar algunes de les coses que succeeixen aquí, les autoritats no ens miren molt bé. Tinc aquest exemple en ment d’una vegada que vam repartir uns fulletons de protesta contra com havien tractat els cossos de 15 migrants que havien mort en el viatge, i el matí desprésvam rebre una visita de la policia que volia entrevistar-nos perquè probablement algú no estava content amb el que estàvem fent.

Crec que la pitjor situació és per a ONGs com Sea-Watch, que opera aquí, i estic parlant tant d’Airborne, que és l’operació per aire, com d’Aurora, que és el vaixell petit. Els principals problemes als quals s’enfronten ara són per la recent legislació promoguda per Pianta Dozzi, que és la nostra Ministra d’Afers interiors. Fins ara, el capità deles embarcacions de rescat era qui estava sotmès a complir amb les mesures. Els vaixells podien intentar seguir operant, canviant de capitans sovint. Ara la nova legislació vol que la responsabilitat sigui del propietari del vaixell. Encara no sabem com s’aplicarà això, però per descomptat hi ha una gran por del que passarà.
Aquest decret tan recent també té algunes disposicions específiques sobre els avions. Ara hi ha sancions en cas de no coordinar-se amb les autoritats nacionals, qui fan que els rescatadors donin aquesta informació a la Guàrdia Costanera líbia o a les autoritats tunisianes. Per descomptat, mai els donaran aquesta informació quan vegin un cas en perill, tret que sigui l’últim recurs que tenen.
A Mediterranean Hope, el nostre treball es pot llegir fàcilment com a voluntariat i treball benèfic, perquè prestem la primera assistència. Quan es tracta de la primera assistència, és una mica més fàcil treballar. Moltes persones de l’illa donen roba o intenten contribuïr d’alguna manera. Quan les tasques són més polítiqueses fa més difícil, per descomptat, i moltes persones no volen participar en això.

Com creus que evolucionarà la situació?

El Govern italià va dir que no volia aturar l’acord amb Albània, encara que hi hagi una decisió del Tribunal de Justícia Europeu el 25 de febrer, així que crec que la intenció és continuaren aquesta direcció. Ens preocupa molt.
Tot es celebra com un gran èxit per part de les autoritats europees i italianes. Hi ha moltes declaracions que diuen que aquest enfocament de l’externalització té l’efecte pràctic de reduir les arribades. El que sabem és que això no és cert, les raons de la migració encara existeixen. No crec que això vagi a canviar.
La gent està segregada aquí a l’illa, però no només a l’illa, si et mous per altres ciutats d’Itàlia o d’Europa, la segregació hi és però d’una manera més invisible. La gent no té el mateix accés als mateixos espais i a les mateixes condicions, sinó que són un grup separat de persones que viuen vides separades. L’efecte d’això és que s’omple d’estereotips d’una banda o de l’altra: són persones pobres, o són criminals.