Estratègia i moviment per a la construcció de nous paradigmes i socials lliures de racisme. L’antiracisme no es pot concebre sense la participació i el protagonisme de les persones racialitzades.

Persona, grup o entitat, que posa en perill la vida o llibertat d’una persona per la seva raça, religió, nacionalitat, per la seva pertinença a un determinat grup social o per les seves opinions polítiques. La persecució sol ser el resultat de l’actuació de les autoritats, bé perquè la porten de manera directa o indirecta, l’ordenen, la toleren o es neguen a donar protecció a qui les pateixen.

Persona que no disposa de nacionalitat al no ser considerada nacional per cap Estat. Aquesta situació pot donar-se quan la persona mai ha tingut nacionalitat – no se li va atribuir al néixer- o bé perquè ha perdut la seva nacionalitat sense adquirir una altre.

Procediment que permet atorgar autorització de residència als estrangers en situació irregular que demostrin un període de permanència continuada i altres requeriments.

Protecció internacional que un Estat, signant de la Convenció de Ginebra de 1951, concedeix a les persones a les que ha reconegut la seva condició de refugiades*. El dret a buscar asil i gaudir d’ell en qualsevol país és un dret humà fonamental recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans i en la Convenció de Ginebra de 1951.

Es refereix a la diferència entre emigracions i migracions comptabilitzada en un territori durant un període de temps determinat.

Assentament condicionat per a acollir refugiats durant un període de temps indeterminat i proporcionar-los ajut material o logístic, amb l’objectiu de proveir-los a mitjà i llarg termini de béns i serveis bàsics per a garantir-ne la subsistència i el desenvolupament futurs.
CENTRE D’INTERNAMENT D’ESTRANGERS
Els CIE són centres gestionats pel Ministeri de l’Interior i que estan a càrrec de la Direcció General de la Policia destinats a la custòdia de persones que han rebut una ordre d’expulsió del territori de l’Estat espanyol. Tot i que no són centres penitenciaris, ni presons, segons el sentit de la llei, les condicions en les que es troben les persones internades als CIE han rebut nombroses denuncies en els darrers 15 anys.

Text fonamental – conjuntament amb el Protocol de Nova York de 1967*- del règim internacional de protecció de les persones refugiades. És un dels instruments que es va adoptar en el marc de Nacions Unides per a pal·liar les conseqüències de les dos guerres mundials i té abast universal. Les dos aportacions més importants de la convenció són: la defi nició de refugiat i el principi de no devolució (non-refoulement).
La Convenció prohibeix als Estats signants la discriminació per raons de raça, religió o país d’origen en l’aplicació de les seves disposicions. També prohibeix aplicar les seves disposicions per a protegir a les persones sobre les que existeixin motius fonamentats per a considerar que han comés un delicte de guerra, contra la pau o contra la humanitat, un delicte comú greu o actes contraris a les Nacions Unides.

Adoptada al 1954 en el marc de Nacions Unides, després de considerar que totes aquelles persones apàtrides que no patien a més la condició de refugiades quedaven fora de la Convenció de Ginebra de 1951.
Estableix la definició d’apàtrida i les condicions per a que es reconegui legalment el seu estatut sense discriminació per raons de raça, religió o país d’origen. Les persones a les que se’ls ha atorgat l’Estatut d’Apàtrida no podran ser expulsades del país d’acollida a menys que concorrin raons de seguretat nacional o d’ordre públic.

Programes de protecció i, per tant, com a programes tenen un caràcter col·lectiu, encara que es puguin executar de manera gradual i seqüencial per a individus concrets. Aquests programes es poden executar tant en els Estats origen de les vulneracions com en els Estats de trànsit. Responen a situacions de vulneracions persistents de Drets Humans. En aquest sentit, es plantegen per a condicions de vulnerabilitat específica o, si escau, cumulativa i, fins i tot, interseccional.
Els corredors humanitaris es configuren per a les circumstàncies de vulnerabilitat de les persones beneficiàries. Aquestes circumstàncies s’analitzen en l’Estat de partida a través d’un procés de pre examen o selecció. Després del seu ingrés les persones han de sol·licitar la protecció internacional.

La Declaració de Cartagena de 1984 so bre els Refugiats promou la ratificació del Convenció de Ginebra de 1951 entre aquells Estats que encara no l’hagin signat, i impulsa l’adopció de normes internes que facilitin la seva aplicació, però la seva transcendència resideix en l’ampliació de la definició de persona refugiada.
S’inclou en la definició a les persones que han fugit dels seus països perquè la seva vida, seguretat o llibertat han estat amenaçats per la violència generalitzada, l’agressió estrangera, els conflictes interns, la violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que hagin pertorbat greument l’ordre públic.

Acrònim que fa referència als Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals de les persones. Les vulneracions dels DESCA representen un gran nombre de tipologies i transgressions individuals i col·lectives amb la impunitat com a principal característica. L’actual sistema internacional és el principal causant de la falta de protecció dels drets humans i de no garantir el dret a reparació, conformant-se aquestes violacions com a pràctiques sistemàtiques i sostenibles al llarg de la història.

Continguts que fomenten, promouen o instiguen l’odi, la humiliació o el menyspreu, així com l’assetjament, les amenaces, la estigmatització i la difusió d’estereotips negatius, dirigits cap una persona o d’un grup de persones per una o més de les seves característiques.

ls drets humans reflecteixen necessitats humanes bàsiques que tota persona ha de tenir garantides. Els drets humans són universals, inalienables, indivisibles i interdependents.
Per tal de promoure la seva garantia, l’any 1948 les Nacions Unides van redactar i publicar la Declaració universal dels drets humans, la qual cobreix drets econòmics, socials, culturals, polítics i civils.

El dret internacional humanitari (DIH) és un conjunt de normes que, per raons humanitàries, tracten de limitar els efectes dels conflictes armats. Protegeix les persones que no participen o que ja no participen en els combats i limita els mitjans i mètodes de fer la guerra.

Els Drets civils i polítics corresponen a aquells drets que té la ciutadania en quant a membre d’una societat. El terme drets civils indica l’associació entre un seguit de drets i la noció de ciutadania. El terme drets polítics es refereix a poder dur a terme accions com: votar, afiliar-se o ser escollit com a representant polític.
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics va ser adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966, mitjançant la Resolució 2200 A (XXI).

Estratègies de gestió de les migracions que els Estats adopten i que van més enllà de les seves fronteres. Normalment es prenen aquestes mesures per evitar l’arribada de persones migrants i sol·licitants d’asil o facilitar-ne el seu retorn a altres països. En els últims anys, aquestes mesures han anat proliferant sobretot al països del Nord Global.
Una de les estratègies que més s’han repetit en els darrers anys són aquelles dirigides a interceptar barques amb migrants. Se’ls deté, es processen els seus casos lluny de la costa i, en la majoria de casos, es retornen al país d’on sortia la embarcació. Però també hi ha altres mecanismes d’actuació per frenar la sortida d’aquests immigrants i evitar que comencin aquests viatges per mar.

L’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) és l’organisme que “protegeix” la lliure circulació a les fronteres de la Unió Europea, els països associats a l’espai Schengen, com Noruega, i tercers països amb acords amb la UE, com Sèrbia o Albània.
Alhora, gestiona el retorn, l’asil i la delinqüència en l’espai de lliure circulació, especialment en els límits exteriors, que són els països nòrdics, el Mediterrani i l’est d’Europa.

Nombre de persones que es desplacen d’un país a un altre per a establir-s’hi durant un període determinat.

Situació administrativa en la que una persona deixa de forma sobtada d’estar en situació regular. Algunes de les causes són la dificultat de renovar els permisos de residència i treball per manca de continuïtat als contractes o perquè no es pot aportar el mínim exigit a la Seguretat Social.

L’Estat espanyol reconeix el dret a la Protecció Internacional en l’apartat 4 de l’article 3 de la Constitució i ho regula a través de la Llei 5/1984, de 26 de març, reguladora del dret d’asil i de la condició de refugiat.
Aquesta llei es va publicar l’any 1984 i fins a la reforma de 1994 decretava dues figures: la de l’asil –que era una protecció complementària devaluada- i la del refugi, basada en la Convenció de Ginebra de 1951.
Amb la reforma desapareix aquesta dualitat, mantenint la concepció de persona refugiada amb el seu corresponent estatut, i s’incorpora la Permanència per Raons Humanitàries mitjançant l’article 17.2.. També incorpora el procediment d’inadmissió a tràmit, un canvi que implicarà perjudicis molt greus en la defensa dels drets humans de les persones refugiades.
El 30 d’octubre del 2009 es va aprovar la nova Llei reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària. La llei introdueix avanços significatius, com la millora de l’estatut de protecció, la introducció d’un contingent anual de reassentament de refugiats, a més a més de desenvolupar conceptes bàsics que tot just estaven esbossats en la legislació anterior i introduir una millora sistemàtica del text, però el retrocés és significatiu davant la pèrdua de garanties bàsiques i l’augment del marge d’arbitrarietat de l’administració.

La Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, és la llei que regula l’entrada i estància de les persones estrangeres extracomunitàries, establint alhora els seus drets i llibertats, i el règim jurídic i sancionador.
L’any 2025 ha estat aprovat el nou reglament de la Llei Orgànica 4/2000, mitjançant el Reial decret 1155/2024. Tot i que aquesta reforma introdueix avenços notables en l’àmbit de l’estrangeria, resultat de la lluita històrica de col·lectius i organitzacions socials, i que des de la CCAR celebrem perquè augmenta l’accés a drets de centenars de persones, també genera preocupació. Les conseqüències per al dret d’asil són especialment preocupants perquè plantegen un risc per a la protecció de les persones que requereixen protecció internacional.

Conegut comunament amb l’acrònim MENA, es tracta d’un terme que fa referència a la infància i adolescència que ha de migrar i no compten amb la protecció de cap persona adulta un cop arriben al territori destí.
Aquests menors han de comptar amb l’acollida i la protecció integral per part dels Estats on hi vieu i, per tant, passen a estar sota la tutela dels organismes corresponents en matèria d’infància i adolescència (en el cas català, la DGAIA o DGPPIA).

La Convenció de Ginebra de 1951 estableix que els motius clàssics de persecució pels quals les persones poden acollir-se a la Protecció Internacional als Estats d’acollida són: motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques.
La llei d’asil de l’Estat espanyol reconeix aquests 5 motius i estableix que la pertinença a un grup determinat pot incloure a les persones que formen part del col·lectiu LGTBIQA+ o les dones, donat que poden ser perseguides per motius fonamentats en la LGTBIQ-fòbia o en el masclisme i la misogínia.

El patrocini comunitari de les persones refugiades permet a les persones, als grups de persones o a les organitzacions unir-se per a brindar suport financer, emocional i pràctic per la recepció i integració de les persones refugiades. No obstant això, és necessari fer una distinció entre aquests. En l’actualitat, la majoria dels programes de patrocini comunitari existents (a l’Estat espanyol i en gran part d’Europa) es projecten només en l’acolliment de les persones que, generalment, han participat en programes de reassentament.
Per tant, no pot parlar-se d’aquestes modalitats de patrocini comunitari com un model de vies dignes i segures sinó que es tracta d’instruments privats, (o públic-privats en el cas espanyol) que faciliten la descongestió del sistema públic d’acolliment.

’aprovació del Nou Pacte Europeu de Migracions i Asil l’any 2023, tres anys després de que fos presentat i rere dures negociacions, culmina 25 anys d’impasse en el procés de construcció i consolidació de les polítiques de migració i asil de la Unió Europea.
El Pacte s’ha elaborat i negociat al llarg dels últims anys amb molt poca participació de les organitzacions de la societat civil que defensen els drets humans de les persones migrades i refugiades i que comptem amb una àmplia experiència en l’acollida i l’atenció de les seves necessitats. L’enfocament, que reforça la tendència europea, s’ha centrat en un augment de les mesures repressives per impedir a les persones que arribin a territori europeu. A més a més, La normativa està molt enfocada a establir un vincle directe entre el procediments d’asil i el de retorn, fet que pressuposa que la majoria de sol·licitants de protecció internacional no són susceptibles d’obtenir-la i reforça l’Europa fortalesa.

Prohibició imposada als Estats pel Dret Internacional de l’expulsió o devolució d’una persona al territori de qualsevol país en el que la seva vida o la seva llibertat es trobin amenaçades, o poguessin patir tortura, tractes inhumans o degradants o altres greus transgressions dels seus drets humans fonamentals.
Els governs també deuen aplicar-ho per a evitar que persones que han col·laborat en polítiques no compartides, violat els drets humans o participat en activitats violentes siguin sotmeses a tractes cruels o denigrants si són retornades al seu país d’origen.

Aquest programa ofereix la cobertura de les necessitats bàsiques de les persones sol·licitants i beneficiàries de protecció internacional i temporal que manquen de recursos econòmics, acompanyant-les en el seu procés d’adquisició de l’autonomia i integració en la societat espanyola.
El Sistema compta amb una xarxa de recursos d’acolliment, serveis i actuacions que es despleguen en el marc d’un itinerari individualitzat d’integració, acordat pels professionals del Sistema amb les persones destinatàries.
La gestió i direcció del Sistema correspon a l’autoritat d’acolliment (Direcció General d’Atenció Humanitària i del Sistema d’Acollida de Protecció Internacional) i es desenvolupa en col·laboració amb entitats sense ànim de lucre.
Malgrat això, la gran majoria de persones sol·licitants de Protecció Internacional no poden entrar a aquest programa, donat que no compta amb l’estructura necessària per poder acollir a totes elles, abocant a moltes persones sol·licitants a situacions precàries o al sensellarisme.

Protecció que atorga l’Estat espanyol a les persones que, sense reunir la defi nició de refugiat, es tinguin fonamentats temors que si retorna al seu país d’origen s’enfrontarà a un risc real de sofrir danys greus (condemna a pena de mort i execució; tortura o tractes inhumans degradants; violència en contextos de confl icte armat intern o internacional) Els principals drets que té aquest estatut són els mateixos que els de l’estatut de refugiat.

La Llei d’Asil estableix, que en cas d’inadmissió o denegació de la petició de protecció internacional, es podrà autoritzar l’estada per raons humanitàries determinades en la normativa d’estrangeria.

Qualsevol forma d’exclusió, segregació, discriminació o agressió exercida o permesa pels Estats a les persones per motiu del seu origen ètnic o nacional, pel color de la pell, per creences religioses, pràctiques culturals o de qualsevol altra mena. Es tracta d’una pràctica sistemàtica que té per propòsit mantenir una estructura de poder basada en l’hegemonia cultural occidental.

Trasllat de persones refugiades del país en el que van sol·licitar asil a un tercer Estat que ha acceptat acollir-los. Pot deure’ns a que el primer país negui els drets bàsics als refugiats, a que les autoritats no vulguin o no puguin proporcionar-los una protecció eficaç o que la seva vida corri perill en aquest país o la seva llibertat es vegi amenaçada.

Les persones refugiades i beneficiàries de la protecció subsidiària poden optar per realitzar l’extensió familiar de l’asil o el reagrupament familiar dels seus ascendents, descendents, cònjuge o parella. Quan els familiars siguin de nacionalitat diferent a la de la persona beneficiària de la protecció internacional, es realitzarà el reagrupament familiar. En aquests casos no s’exigiran els requisits de la llei d’estrangeria.

L’acord de Schengen es va signar al 1985 amb l’objectiu de treballar en la supressió general de les fronteres comunes de les parts contractants, en origen Alemanya, França, Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos. En anys successius, nous Estats es van incorporar a l’acord, fins que en 1999, amb la signatura del Tractat d’Amsterdam.
L’Acord de Schengen pretén la supressió de les fronteres internes dels Estats membre i obligació de controlar les fronteres externes d’acord a un estàndard comú; regulació comú de les entrades (terra, mar i aire); polítiques úniques de visats; definició del paper dels transportistes “en la lluita contra la immigració clandestina”; l’estreta cooperació policial i judicial, que inclou una base de dades del Sistema d’Informació Schengen (SIS); i l’aplicació de les disposicions del Conveni de Dublin relatives a les sol·licituds d’asil.

Persona que ha presenta una sol·licitud per a que se li concedeixi l’Estatut d’Asil i es reconegui així la seva condició de refugiada.
La sol·licitud d’asil ha de ser presentada de forma personal per la persona interessada, que té dret a un intèrpret i a l’assistència d’una advocada. Aquesta sol·licitud comporta una autorització de permanència provisional a Espanya durant el temps que es tramita l’expedient. La sol·licitud d’asil s’instrueix en l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR) on es determinarà si s’admet o no a tràmit.

l tràfic d’éssers humans està considerat com una de les infraccions penals més greus a escala mundial. Comès sovint dins del marc de la delinqüència organitzada, més enllà de ser una violació dels Drets Humans que atempta contra la vida, la llibertat, la dignitat i la seguretat de les persones constitueix la seva negació i és considerat una forma moderna d’esclavatge (l’anomenat esclavatge del segle XXI), que afecta a col·lectius específics com serien dones en situació de vulnerabilitat, menors d’edat i persones estrangeres en situació administrativa irregular.
El Protocol de Nacions Unides per Prevenir, Suprimir i Castigar el Tràfic de Persones, especialment de dones i infants, conegut com a Protocol de Palerm, defineix el tràfic d’éssers humans—en anglès trafficking i en castellà trata— com: la captació, el transport, el trasllat, l’acolliment o la recepció de persones, recorrent a l’amenaça o a l’ús de la força o altres formes de coacció, al rapte, al frau, a l’engany, a l’abús de poder o d’una situació de vulnerabilitat, o a la concessió o recepció de pagaments o beneficis per obtenir el consentiment d’una persona que tingui autoritat sobre una altra, amb finalitats d’explotació.
L’explotació inclou, com a mínim, la derivada de la prostitució i d’altres formes d’explotació sexual, treballs o serveis forçats, esclavitud o pràctiques similars, servitud i extracció d’òrgans».
En el cas del tràfic, el consentiment de la víctima és irrellevant perquè es recorre, amb finalitats d’explotació, a l’amenaça, l’engany, la força o altres formes de coacció . No ha de confondre’s amb el tràfic il·lícit de persones migrants (en anglès smuggling, en castellà tráfico).

La qüestió de les vies dignes i segures ha esdevingut una de les més assenyalades en les anàlisis recents en relació amb les deficiències de les polítiques migratòries i d’asil. Es planteja, en gran manera, per a respondre a les necessitats d’aquelles persones que es troben fora de territori europeu. En aquest sentit, gran part de les anàlisis s’han centrat a vincular-les a la protecció internacional. De fet, tradicionalment, l’ACNUR (Agència de Nacions Unides per als Refugiats) ha considerat dins d’aquesta categoria el reassentament i altres vies complementàries.

El visat de trànsit és una autorització que emet un estat membre de la UE a una persona que, encara que no es dirigeix a aquest Estat, necessita transitar per la zona internacional d’algun dels seus aeroports durant una escala entre dos vols.`
La imposició del visat de trànsit, que ha de ser expedit per les autoritats consulars espanyoles a l’estranger, constitueix de facto la impossibilitat d’accedir al territori espanyol, ja que les elevades taxes que s’han de pagar, l’absència de cites prèvies als consolats i ambaixades i les denegacions sistemàtiques de les sol·licituds fan que sigui pràcticament impossible obtenir aquesta autorització.

La xenofòbia és aquell rebuig o odi a la persona d’origen estranger o bé a la persona que té trets culturals i físics diferents i s’assumeix que són d’origen estranger. Des del punt de vista teòric, la xenofòbia i el racisme no són el mateix, doncs el racisme inclou col·lectius que, per definició, no entrarien en la xenofòbia, com ara la discriminació al col·lectiu gitano o a persones amb trets ètnic d’altres indrets però nascudes aquí.