Líbia

La violència contra les dones a Líbia s’ha vist agreujada per la inestabilitat política, les normes socials restrictives i la manca de proteccions jurídiques efectives. El Codi Penal inclou articles que exposen les dones a múltiples violacions dels seus drets, com la violència de gènere, el matrimoni forçat i la violència sexual. La violència de gènere és un problema subregistrat i sovint tolerat per la societat i les autoritats. L’article 424 del Codi Penal permet als violadors casar-se amb les seves víctimes per evitar el processament. Moltes víctimes s’abstenen de denunciar els abusos a causa de la por a represàlies, al judici social i a la inexistència d’investigacions efectives que responsabilitzin els agressors. L’article 375 contempla una reducció de la pena per a homes declarats culpables d’assassinar la seva esposa, filla o germana si el crim es va cometre immediatament després de descobrir relacions sexuals extramatrimonials de la víctima. La llei de 1984 sobre disposicions relatives al matrimoni, el divorci i els seus efectes estableix una edat mínima legal per contraure matrimoni de 20 anys. No obstant això, els menors poden casar-se amb autorització judicial i consentiment dels pares o tutors. Entre 2011 i 2017, els tribunals de Trípoli van registrar 186 matrimonis infantils. Líbia s’ha compromès a eliminar el matrimoni infantil, precoç i forçat per al 2030. La Llei n.º 24 de 2010 sobre Nacionalitat discrimina les dones libianes, en negar-los els mateixos drets que als homes per transmetre la seva nacionalitat als fills o cònjuges estrangers. L’avortament és il·legal en gairebé tots els casos, excepte quan és necessari per preservar la vida de la dona.

S’han documentat casos en què les dones han estat atacades i detingudes pel seu activisme en línia i l’exercici del seu dret a la llibertat d’expressió, cosa que també ha provocat que moltes s’autocensurin i evitin participar en l’activisme públic o social.

Al novembre de 2024, el Ministre de l’Interior del Govern d’Unitat Nacional va anunciar el restabliment d’una “policia de la moralitat” i va instar a la imposició de normes més estrictes sobre la conducta pública, incloent: l’exigència de l’ús del hijab per a dones i nenes a partir dels nou anys, la restricció de determinats pentinats i estils de vestimenta, la prohibició d’interaccions socials entre homes i dones que no tinguin parentiu ni vincle matrimonial, i l’exigència que qualsevol dona que vulgui viatjar compti amb el permís escrit d’un tutor masculí.

A l’est, sota el control de l’Exèrcit Nacional Libi (LNA) i les seves milícies aliades, el 2017 es va implementar una ordre que prohibeix a les dones menors de 60 anys viatjar a l’estranger sense un acompanyant masculí. A més, les dones en aquesta regió han estat objecte de violència sexual i altres formes d’abús per part de grups armats. Aquestes accions han estat objecte d’investigacions per part de la Cort Penal Internacional.

En matèria educativa, tot i que el Ministeri d’Educació ha qüestionat aquestes xifres, UNICEF va assenyalar en un informe de 2023 que al voltant de 2 milions de nens podrien estar fora del sistema escolar com a conseqüència del conflicte, desplaçaments, ús d’escoles com a refugis, inseguretat a les zones afectades i la manca d’accés en algunes àrees. Aquestes interrupcions tenen impactes diferenciats segons el gènere: nenes en situacions de desplaçament o en comunitats més tradicionals s’enfronten amb més freqüència a la pèrdua contínua de classes, obligacions domèstiques, matrimonis prematurs o pressions per abandonar els estudis.

La població jove s’enfronta a un dels pitjors escenaris en termes d’ocupació: dels aproximadament 1,1 milions de persones libianes amb edats entre els 15 i els 24 anys, prop del 51,4 % es troben desocupades. Tot i que les dones libianes han assolit nivells educatius relativament alts, afronten una taxa d’atur juvenil femenina històricament més elevada, assolint el 70 % el 2024.

La tempesta Daniel de 2023 ha provocat que més de 16.000 nens es trobin en situació de desplaçament, pel que molts s’han vist afectats per la manca de serveis essencials, com salut, educació i subministrament d’aigua potable. A la regió afectada, de les 117 escoles afectades, 4 van quedar destruïdes i 80 parcialment danyades.

Segons el Social Institutions and Gender Index (SIGI) 2023 de l’OCDE, només al voltant de l’1 % de les nenes de 15-19 anys estan o van estar casades, són o eren vídues o separades a Líbia. Això suggereix que, tot i que el matrimoni infantil existeix, la seva prevalença és relativament baixa en comparació amb molts altres països. No obstant això, informes recents adverteixen que el Fons per a la Facilitació del Matrimoni, establert pel Govern d’Unitat Nacional (GNU), no inclou garanties legals contra el matrimoni de menors i podria estar incentivant alguns matrimonis prematurs, especialment en contextos de vulnerabilitat econòmica.

La situació dels menors migrants a Líbia és alarmant. Líbia constitueix un país de trànsit clau per a persones refugiades i migrants procedents de diversos països d’Àfrica. No obstant això, no existeixen normes de protecció específiques aplicables a menors refugiats o migrants, de manera que els nens i nenes no reben cap tipus de tracte diferenciat ni mesures de protecció reforçada. En molts casos, refugiats i migrants són entregats a milícies que gestionen centres de detenció no oficials, on les condicions són especialment greus. Entre els afectats hi ha nens, menors sense referents adults, nadons, lactants i recent nascuts, que pateixen les conseqüències d’una detenció arbitrària i prolongada en condicions inhumanes, sense accés suficient a aliments, aigua potable, sanejament ni atenció mèdica. Sovint, els menors són allotjats juntament amb adults en cel·les o espais tancats, incrementant el risc d’abús físic i sexual. S’han documentat casos de nens refugiats abandonats en centres de detenció i hospitals, sense atenció ni acompanyament.

Més del 95 % del territori libi es caracteritza per ser un entorn desèrtic o semidesèrtic. Els impactes del canvi climàtic estan agreujant la manca d’aigua i intensificant fenòmens meteorològics i de calor extrems, com sequera i inundacions. Al setembre de 2023, la tempesta Daniel va provocar que dues rescloses a Derna col·lapsessin per manca de manteniment i, tot i múltiples advertències, va ocasionar inundacions catastròfiques. Més de 5.000 persones van morir i aproximadament 8.000 continuen desaparegudes. També es van registrar més de 43.000 persones desplaçades després de greus inundacions. Les inundacions també han implicat riscos sanitaris greus, inclosa la contaminació de l’aigua i possibles brots de malalties. Les autoritats libianes van distribuir ajuda humanitària i compensacions després de les inundacions de manera injusta, excloent sistemàticament migrants, refugiats, apàtrides, dones libianes casades amb estrangers, periodistes, activistes i persones desplaçades. Després de les protestes públiques que exigien justícia després del desastre, les Forces Armades Àrabs Libianes (LAAF) (braç militar del govern de l’est) van detenir arbitràriament activistes, periodistes i manifestants pacífics. Les investigacions realitzades per les autoritats judicials es van centrar únicament en funcionaris de rang baix i mitjà, sense responsabilitzar els líders polítics i militars d’alt nivell.

El país depèn en gran mesura d’aigües subterrànies no renovables per a ús agrícola, ramader i domèstic. El 2021, UNICEF va informar del deteriorament de la situació de l’aigua, el sanejament i la higiene a Líbia: més de 400.000 persones –incloent-hi 150.000 nens– necessitaven assistència humanitària a tot el país per aquesta problemàtica. La manca de pressupostos necessaris per a la compra d’equips, materials operatius i recanvis per al manteniment regular ha agreujat la situació. El projecte Man-Made River és una infraestructura enorme de Líbia que bombeja aigua d’aqüífers subterranis cap a les àrees costaneres i altres punts per a l’abastiment urbà, agricultura i altres necessitats. No obstant això, tot i ser clau per al país en cobrir al voltant del 60 % de les necessitats d’aigua dolça de Líbia, es troba sobrecarregat i és susceptible d’esgotament i contaminació. El deteriorament de les infraestructures ha provocat la pèrdua de grans quantitats d’aigua. La infraestructura ha patit en els darrers anys diferents atacs que han deixat fora de servei nombrosos pous, tallant el subministrament d’aigua a diverses ciutats.

Els impactes del canvi climàtic a Líbia, que varien significativament segons la regió, evidencien la necessitat d’adaptacions locals i polítiques específiques al context. A l’est de Líbia, la pèrdua de terres agrícoles provocada per les inundacions i el desplaçament de comunitats ha tingut efectes duradors sobre els sistemes alimentaris locals i l’estabilitat social. En aquesta zona, especialment a les regions de Derna i Jebel Akhdar, la irregularitat de les precipitacions i la desforestació estan afectant de manera significativa l’agricultura tradicional. Al sud del país, l’augment de les temperatures, les sequeres prolongades i la desertificació estan tenint un impacte particularment sever. Aquesta regió, històricament dependent de l’agricultura en oasis i del pasturatge, s’enfronta a l’esgotament dels aqüífers subterranis i a la reducció dels rendiments agrícoles. La manca d’aigua ha interromput la producció alimentària local i ha incrementat la competència per béns naturals cada vegada més limitats. A l’oest de Líbia, que inclou zones urbanes com Trípoli i les àrees costaneres, els reptes climàtics són de naturalesa diferent. L’expansió urbana, la intrusió d’aigua salada als aqüífers d’aigua dolça i l’erosió costanera constitueixen problemes prioritaris. Tot i que aquestes àrees disposen de millor infraestructura i major accés als mercats, s’enfronten a un ràpid creixement poblacional impulsat per la migració interna.

El control i la repressió envers les organitzacions de la societat civil i l’exercici de la llibertat d’expressió han estat assenyalats de manera recurrent a Líbia. El tercer Examen Periòdic Universal (EPU),, publicat el 2020, va plantejar una sèrie de recomanacions a aquest respecte i, tot i que Líbia va donar suport a algunes d’elles, altres van ser rebutjades al·legant conflictes amb la xaria i la Constitució provisional del país. Entre les recomanacions rebutjades hi ha la supressió de restriccions a la societat civil i la protecció de defensors de drets humans, mitjans de comunicació i professionals del dret.

Líbia compta amb una legislació restrictiva en matèria de llibertat d’expressió, incloent sancions penals per difamació de funcionaris, la religió, la nació i la bandera libiana. El Codi Penal fins i tot estipula la pena de mort per “promoure teories o principis” que busquin derrocar el sistema polític, social o econòmic.

El 2022, la Cambra de Representants (govern de l’est) va aprovar una llei contra els delictes cibernètics, que atorga a les autoritats amplis poders per bloquejar l’accés a llocs web, censurar contingut en línia i realitzar vigilància selectiva o massiva sense ordre judicial. Aquesta llei s’ha utilitzat per criminalitzar l’expressió considerada crítica amb l’Estat, restringir l’activisme digital i processar activistes sota delictes vagament definits relacionats amb la soca del ordre públic o la moralitat, establint penes de presó de fins a 15 anys i multes elevades. Les autoritats libianes també continuen aplicant una repressiva llei antiterrorista de 2014, que preveu penes de fins a cadena perpètua per actes “terroristes” vagament definits, com “atemptar contra la unitat nacional”, sense requerir proves de violència.

Defensors de drets humans i activistes han estat víctimes de detenció, desaparició, violència i assassinats per la seva labor crítica. Entre els casos més recents hi ha el de l’advocada i defensora de drets humans Hanan al-Barassi, assassinada el novembre de 2020; o el de Siraj Dughman, analista polític que va morir l’abril de 2024 sota custòdia de l’Agència de Seguretat Interna a Bengasi, després d’haver opinat sobre el col·lapse mortal de les rescloses de Derna. Mansour Atti al-Maghrabi, excap de la Mitja Lluna Roja de Líbia, va ser sotmès a desaparició forçada el 2021 per les autoritats de seguretat de l’est i alliberat un any després sense càrrecs. Des del 2011, el Comitè per a la Protecció de Periodistes (CPJ) ha documentat l’assassinat de 13 periodistes a Líbia, la desaparició de quatre i l’empresonament de dos (el més recent el del periodista Salhine Zerouali el 2024).

 El marc legal limita la llibertat d’associació. El Codi Penal inclou articles amb definicions àmplies i ambigües de delictes per a aquells que creïn o participin en organitzacions considerades il·legals. Des del 2011, les autoritats han imposat decrets i reglaments amb estrictes requisits de registre, informació financera i administració, dificultant que els grups s’estableixin o mantinguin presència al país, a més de prohibir la recaptació de fons. La comissió encarregada de registrar i aprovar organitzacions cíviques té amplis poders per inspeccionar documents i cancel·lar registres i permisos de treball.

La comunitat internacional ha instat Líbia a avançar en l’aprovació d’un projecte de llei unificat, elaborat el 2024 per organitzacions de la societat civil, per regular el seu funcionament al país. No obstant això, no s’han registrat avenços significatius en la seva adopció. La situació de les llibertats fonamentals continua sent preocupant: el projecte de Constitució de 2017 reconeix la llibertat d’expressió i de reunió pacífica, però permet a l’Estat l’ús de la força “quan sigui necessari”, deixant marge per a abusos.

A Líbia hi ha registrades 894.890 persones migrants i refugiades procedents de 45 països (dada de juliol de 2025), segons dades de l’OIM. Aquesta xifra suposa un augment del 18 % en comparació amb l’any anterior i confirma la tendència a l’alça des de desembre de 2023. La majoria de les persones migrants són nacionals de Sudan (35 %), Níger (21 %), Egipte (19 %) i Txad (9 %). El nombre de sudanesos a Líbia respon al conflicte armat al país, el qual ha generat la crisi de desplaçament més gran i de major creixement del món. En els casos de Níger, Txad i Egipte, les tendències de migració estacional, sovint vinculades als cicles agrícoles i a la demanda de mà d’obra, són un factor clau que contribueix al nombre elevat de migrants. Pel que fa a les persones refugiades i sol·licitants d’asil al país, ACNUR estima que hi ha 104.069 persones (dada a 2 d’octubre de 2025), de les quals el 81 % procedeix de Sudan, el 9 % d’Eritrea i el 5 % de Síria. Líbia no és signatària de la Convenció de Ginebra sobre Refugiats de 1951, ni compta amb un marc legal nacional per tramitar sol·licituds de protecció.

 Tot i que històricament Líbia ha estat un país de destinació per a persones migrants atrets per la seva economia sòlida, després de la guerra civil el país es va posicionar com a lloc de trànsit cap a Europa. No obstant això, l’endureiment de les fronteres europees des de 2015 ha provocat que moltes persones quedin atrapades en territori libi. Entre maig i juliol de 2025, l’OIM va registrar l’arribada de 20.836 persones migrants a Itàlia (en la seva gran majoria) i a Malta a través de la Mediterrània Central, cosa que representa un augment del 20 % en comparació amb 2024. Durant aquest mateix període, les arribades de migrants des de Líbia a Grècia van augmentar de manera notable, mostrant una tendència a l’alça: 1.667 persones van arribar al maig, 2.574 al juny i 3.534 al juliol. En conjunt, les arribades a Grècia des de Líbia durant aquests tres mesos han estat set vegades superiors a les registrades el 2024. La Mediterrània Central continua sent la ruta migratòria més mortal de la regió: entre maig i juliol, l’OIM va registrar 287 morts i desaparicions. Tot i que aquesta xifra representa una reducció del 35 % respecte a anys anteriors, la ruta continua sent extremadament perillosa. Des de 2014, gairebé 32.000 persones han mort o desaparegut a la Mediterrània intentant arribar a Europa. L’últim naufragi registrat davant de Líbia va ocórrer el 14 de setembre de 2025, deixant almenys 61 morts i 13 supervivents. L’agost, un altre naufragi davant de Lampedusa va provocar la mort d’almenys 26 persones. Les forces de la guàrdia costanera libiana han interceptat i retornat a Líbia més de 132.000 persones des de 2018.

Des de 2017, Itàlia i la Unió Europea han donat suport financer, tècnic i operatiu a la Guardia Costera libiana, malgrat els constants informes sobre la violència que exerceixen contra les persones migrants. El Memoràndum d’Entesa, signat entre Líbia i Itàlia el 2017 –el qual va transformar Líbia d’un país de trànsit a un de contenció– es renova cada tres anys i compta amb el suport financer de la Unió Europea, així com amb la coordinació de Frontex. La propera renovació està prevista per al 2 de novembre de 2025. Des de 2015 fins a l’actualitat, la Unió Europea ha entregat més de 700 milions d’euros a Líbia per a la “gestió” de la migració i el control de fronteres.

El 2023, la Missió Independent de Recerca de les Nacions Unides sobre Líbia va trobar “raons fonamentades per creure” que els migrants a Líbia són víctimes de crims de lesa humanitat, com tortura, esclavitud i detenció arbitrària. Les persones migrants que viuen en comunitat són vulnerables a l’extorsió, violència i a condicions laborals quasi esclavistes. Durant el seu trànsit per Líbia, migrants i refugiats són freqüentment detinguts en centres oficials sota el control nominal de la Direcció per a la Lluita contra la Migració Il·legal (DCIM). El seu estatus administratiu irregular serveix de base legal per a la seva detenció. S’estima que el 2021 al voltant de 7.000 persones estrangeres, inclosos menors, estaven detingudes en instal·lacions de la DCIM, encara que la xifra real probablement sigui superior. Organitzacions de drets humans i agències de l’ONU han denunciat repetidament les condicions d’aquests centres: hacinament extrem, infraestructura inadequada, accés insuficient a higiene i sanejament, ventilació i llum deficients i escassetat de menjar i aigua. Entre març de 2024 i febrer de 2025 s’han descobert tres fosses comunes a Líbia amb almenys 130 cadàvers de persones migrants, alguns amb ferides de bala. Segons el Projecte Migrants Desapareguts de l’OIM, de les 965 morts i desaparicions registrades a Líbia el 2024, més del 22 % es van produir en rutes terrestres.

Pel que fa a la mobilitat interna protagonitzada per la població libiana, segons l’IDCM al voltant de 107.000 persones seguien vivint desplaçades a finals de 2024. El 2024 es va registrar la xifra de desplaçaments interns més baixa des que va esclatar el conflicte el 2011 (340 persones desplaçades), dada lleugerament inferior a la de 2023 i la més baixa des de 2013, en gran part com a resultat de la signatura d’un acord de cessament del foc a l’octubre de 2020.