Veneçuela

En primer lloc, s’ha denunciat l’ús excessiu i desproporcionat de la força per part dels cossos policials durant les manifestacions, així com tortures i maltractaments a persones manifestants que, en alguns casos durant els darrers anys, han sigut jutjades per tribunals militars. Hi ha registrats molts casos d’intimidació, amenaces i detencions a persones de l’àmbit del periodisme, la política, la defensa dels drets humans i l’advocacia. Drets com la llibertat de premsa, d’expressió, de reunió i manifestació o d’associació es veuen vulnerats. A més, hi ha opacitat pel que fa a la informació d’interès públic, la violència i intimidació a membres i líders  sindicals o la denuncia d’execucions extrajudicials.

En segon lloc, la majoria de les víctimes de violacions de drets humans segueix sense accés a la veritat, justifica i reparació. De fet, freqüentment, les víctimes i familiars són objecte de diversos tipus d’intimidacions.

En tercer lloc, en haver-se produït un estat d’excepció que s’ha prorrogat diverses vegades des de gener de 2016, s’ha donat un constant ús de la força excessiva i indeguda per part dels cossos de seguretat en gairebé qualsevol protesta. Així, centenars de persones han sigut detingudes arbitràriament. En conseqüència, s’han presentat nombroses denúncies de tortura i altres maltractaments -inclosa la violència sexual contra les manifestants-,  i l’ús del sistema judicial -fins i tot de la jurisdicció militar amb el  processament de civils- per fer callar a la dissidència. Això ha comportat que els defensors i defensores dels drets humans hagin estat objecte de persecució, intimidació i batudes.

Per últim, les condicions de reclusió són extremadament dures i la crisi alimentària i d’accés als serveis de salut per a fer efectiu el dret ha empitjorat tot afectant especialment nens i nenes, persones amb malalties cròniques i dones embarassades. Amb tot, el nombre de persones veneçolanes que sol·liciten l’asil a d’altres països ha augmentat notablement [6].

Veneçuela no ha realitzat avenços significatius en el reconeixement i protecció dels drets civils i polítics de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals  i intersexuals, que viuen situacions constants de discriminació, amenaces i atacs contra la seva integritat moral, psicològica o física, i indefensió legal i ciutadana en un ambient de creixement alarmant de l’homofòbia i la transfòbia, com a conseqüència de l’absència de lleis, polítiques i institucions que garanteixin igualtat en l’exercici de drets i llibertats fonamentals [7].

El país figura en el quart lloc a Amèrica amb el major índex d’assassinats de persones LGBTI. Els homes i dones homosexuals o amb alguna expressió de gènere que no sigui l’esperada per la societat poden tenir més problemes per tal d’aconseguir feina o per mantenir una feina estable, situació que s’ha fet evident i s’ha agreujat a Veneçuela en haver-se situat per diversos anys enmig d’una emergència econòmica amb xifres d’hiperinflació, la qual cosa fa que les persones LGBTI es vegin forçades a acceptar feines que no necessàriament cobreixen les seves necessitats o a dur a terme activitats sexuals per a sobreviure [8].

Al 2015 es va aprovar un pla per la igualtat i l’equitat, tot i que falta prevenció i persisteix la desigualtat en el gaudir dels drets. Hi ha altes taxes de mortalitat materna i de feminicidis. A més, poques dones estan presents a l’àmbit polític i de presa de decisions.

La manca de dades oficials feia gairebé impossible monitoritzar l’índex de feminicidis i altres delictes contra les dones. No obstant això, l’ONG Institut Metropolità de la Dona va estimar que entre gener i maig del 2017 s’havien produït almenys 48 feminicidis [9].

Deu anys després de l’aplicació de la Llei Orgànica sobre el Dret de les Dones a una Vida Lliure de Violència, les ONG locals han denunciat que els i les membres de la fiscalia, els jutjats, la policia i altres funcionaris i funcionaries segueixen estant mal equipats per protegir els drets de les dones, i que aquestes sovint pateixen una doble victimització a causa de la violència institucional. Altres obstacles per a l’aplicació d’aquesta llei són l’absència de dades oficials per planificar i programar polítiques públiques destinades a prevenir i eradicar la violència contra les dones [10].

El país ha rebut molta immigració, sobretot, d’Haití i Colòmbia amb casos de denúncia de tràfic de persones amb fins d’explotació sexual o laboral, violència i discriminació [12].

Degut a la crisi econòmica dels últims anys i la forta repressió, hi ha hagut un increment de veneçolans i veneçolanes que han sol·licitat asil a altres països, moltes d’elles a Espanya. A nivell global, ACNUR calcula que unes 145.000 persones haurien buscat protecció fora de les seves fronteres entre 2014 i principis de març del 2018 [13]. A l’Estat espanyol, al 2017 es van registrar 10.350 sol·licituds de protecció internacional per part de persones de Veneçuela, el que significa un increment significatiu respecte al 2016, amb 3.960 peticions registrades [14].

Alhora, tot i haver un increment notable del nombre de persones sol·licitants d’asil veneçolanes al Brasil, Costa Rica, Estats Units, Espanya, Perú i Trinitat i Tobago. Altres països de la regió, entre ells Colòmbia i Equador, també han continuat rebent a un gran nombre de veneçolanes i veneçolans que busquen refugi.