Hondures

Les i els periodistes són l’objectiu d’amenaces i d’atacs per part d’agents estatals i no estatals. Segons Human Rights Watch (HRW), almenys 86 periodistes van ser assassinades entre el 2001 i juny del 2020. I segons va informar el Col·legi de Periodistes d’Hondures, el 92% dels assassinats continuen impunes. El nou Codi Penal hondureny, tot i que va despenalitzar la “difamació” continua incloent disposicions que podrien criminalitzar l’exercici dels drets de reunió i protesta. Així mateix, s’inclou el delicte “d’associació terrorista” que segons persones expertes podria utilitzar-se per penalitzar de manera desproporcionada comportaments que quedarien molt allunyats del que es considera internacionalment com a terrorisme.

Segons Human Rights Watch (Informe mundial 2021) el govern hondureny no protegeix de manera integral a les nenes, nens i adolescents. No els garanteix l’accés als drets i serveis més bàsics com són l’educació o l’atenció a la salut. Tanmateix, una quarta part de les nenes i joves queden embarassades abans dels 18 anys, segona taxa més alta d’Amèrica Llatina. D’aquestes, la meitat són fruit d’una violació.

Segons l’Observatorio de Igualdad de Género de América Latina y el Caribe, Hondures va ser el tercer país de la regió en nombre absolut de feminicidis al 2019 (299 feminicidis) després de Brasil i Mèxic; el primer dels quals en nombres relatius si es tenen en compte el nombre de dones assassinades per cada 100.000 habitants. Des delCentro de Derechos de las Mujeres, associació feminista hondurenya, han constatat que al 2020, 278 dones van morir de forma violenta al país segons el monitoreig que es realitza als mitjans de comunicació. L’avortament és il·legal sense excepció, inclosa l’anticoncepció d’emergència (coneguda com la pastilla del dia després) per evitar l’embaràs després d’una violació.

El medi ambient i en general els drets ambientals a Hondures estan molt amenaçats principalment per una sèrie de polítiques de desenvolupament econòmic basades en premisses neoliberals on l’espoli de la terra i la vulneració dels drets ambientals es realitza en pro del benefici econòmic corporatiu i de les elits dominants. Els grans projectes extractivistes i d’infraestructures a gran escala, conjuntament amb les Zonas de empleo y desarrollo económico(ZEDES) estan contribuint substancialment a la degradació del medi ambient i dels drets humans. Segons Global Witness (2021) Hondures és el país més perillós del món per als defensors i defensores de drets ambientals, en nombre d’assassinats per càpita.

Posteriorment al cop d’Estat contra Zelaya, el govern del president Porfirio Lobo va realitzar una sèrie de reformes legislatives que oferien beneficis i garanties a les empreses així com una cartera de projectes econòmics disponibles (principalment operacions extractives). Actualment, segons un informe de Busness Human Rigiths (2019), gran part dels territoris indígenes d’Hondures es troben amenaçats ja que almenys 137 concessions mineres i de producció d’energia i hidrocarbur es troben consolidades als poblats aborígens. També és especialment preocupant l’absència o la manipulació malintencionada de les consultes prèvies, lliures i informades a poblacions locals, sobre projectes que afecten al medi ambient.

L’avantprojecte de llei de Consulta, Prèvia, Lliure i Informada (CPLI) no reflecteix les normes internacionals i regionals sobre la consulta i consentiment, no garanteix els processos de consulta adequats, no assegura la representació indígena a les consultes i tampoc dota de capacitat de les institucions estatals per emprendre i supervisar aquests processos. També, és particularment alarmant l’absència d’Hondures en l’Acord de Escazú, on representants de 24 països d’Amèrica Llatina i el Carib van adoptar el primer acord regional vinculant per protegir els drets d’accés a la informació, la participació pública i l’accés a la justícia en assumptes ambientals, fonamentat en el Principi 10 de la Declaració de Rio de 1992 sobre medi ambient i desenvolupament. D’altra banda, es troben les polèmiques Zonas de empleo y desarrollo económico, ZEDES, que són una reformulació de les antigues RED (Regiones Especiales de Desarrollo). Aquestes són àrees del territori nacional subjectes a un «règim especial» a imatge les “ciutats model” i les zones administratives especials xineses, com per exemple Hong Kong, en què els inversors estarien a càrrec de la política fiscal, de seguretat i de resolució de conflictes, entre altres competències.

Han sigut denunciades per diverses persones defensores i organitzacions com a espais dins del territori hondureny que ja no formen part del territori nacional, una pèrdua de la sobirania de l’estat, creant de factoàrees on no s’aplica el règim constitucional i legal del país. Això atempta contra els interessos de les poblacions locals i permet la proliferació de buits legals que permeten la destrucció de zones ambientals d’interès general privatitzant àrees senceres gestionades per consorcis empresarials privats. Les ZEDE poden establir els seus propis òrgans de seguretat interna, incloent la seva pròpia policia, òrgans d’investigació de delictes, intel·ligència, persecució penal i sistema penitenciari. Encara que els seus tribunals interns seguirien sent part del sistema judicial hondureny, en principi estarien habilitats per funcionar de manera autònoma i independent i sota el dret anglosaxó (BBC, 23 octubre 2018), en virtut del qual fins i tot podrien recórrer a jutges estrangers.

La Relatora Especial sobre la situació dels i les Defensores de Drets Humans ha afirmat que la situació de les Defensores de Drets Humans a Hondures és una de les més perilloses del món. Entre el 2015 i el 2019 l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans va identificat 1.323 assassinats de defensores, 933 quals es van produir a la regió d’Amèrica llatina i Carib. Segons fonts de la Environmental Rights Initiative de Nacions Unides, a Hondures, s’estima que 128 persones defensores han estat assassinades des del 2010, la pitjor xifra del món.

A més, només entre 2016 i 2017 s’han informat de més de 1232 atacs contra defensores de drets humans, les seves famílies i les seves organitzacions. La manca de rendició de comptes pels assassinats i altres delictes comesos contra els defensors i defensores de drets humans crea un clima d’impunitat i alimenta encara més la violència contra elles. Un exemple infame és el cas de la defensora Berta Càceres, assassinada per la defensa del medi ambient i del dret a l’aigua -com moltes altres defensores de drets humans menys conegudes a Hondures-. Després d’anys d’endarreriment i diverses suspensions del judici, només Roberto David Castillo, president executiu de DESA, l’empresa hondurenya que va construir la represa d’Aigua Zarca, ha sigut processat i condemnat com a coautor intel·lectual de l’assassinat. Amb tot, les organitzacions que treballen al territori denuncien que encara queden molts punts per esclarir i poder fer justícia. Castillo és el quart detingut vinculat a l’exèrcit hondureny en relació al cas i la primera persona acusada de ser l’autor intel·lectual del crim.

L’assassinat, però, no és la única via coercitiva que utilitza l’entramat corrupte a Hondures: l’empresonament massiu, les detencions arbitràries de líders comunitaris i indígenes, la criminalització o assetjament de les persones que s’oposen a projectes destructius pel medi ambient (prospeccions mineres, explotacions forestals o projectes hidrogràfics) són una pràctica habitual. L’estigmatització, encapçalada per alts funcionaris i mitjans de comunicació té, en realitat, una doble funció: no només desapodera a través de la por a processos judicials i multes inassolibles, sinó que exposa a les persones defensores de drets humans a riscos més elevats. En la majoria dels casos relacionats amb el medi ambient i els drets sobre la terra, els càrrecs criminals utilitzats inclouen coerció, violació de domicili, confiscació il·legal, o càrrecs relacionats amb la usurpació de terres. També hi ha un palès abandonament judicial, manca de rendició de comptes i manca de garanties d’accés a la justícia quan són les persones defensores qui posen una demanda: segons l’Informe de la Comissió Interamericana de Drets Humans de 2019, a Hondures aproximadament el 97% dels crims comesos contra defensors i defensores de drets humans segueixen sense resoldre’s.

Al 2015 Hondures va establir un Sistema Nacional de Protecció per a persones Defensores dels Drets Humans, Comunicadors Socials i Operadors de la Justícia. No obstant això, segons fonts consultes per la CCAR que treballen a territori en la defensa de drets humans i ambientals, aquest no és operatiu ni eficaç.

El context de violències, persecució i greus violacions dels drets humans analitzat anteriorment ha generat que milers d’hondurenyes i hondurenys s’hagin vist obligades a desplaçar-se internament. Segons ACNUR, 247.100 persones només al 2020. Pel que fa al desplaçament forçat internacional, a finals de 2020, 867.800 persones d’El Salvador, Guatemala i Hondures s’haurien vist obligades a fugir dels seus països cercant protecció,. 80.000 persones més que l’any anterior. En els últims 10 anys s’ha incrementat exponencialment el nombre de persones obligades a fugir de la regió si tenim en compte que al 2011 ho feien només 18.400 persones, segons dades d’ACNUR. El 79% dels desplaçaments forçats d’aquests tres països van arribar als Estats Units d’Amèrica (432.700 persones); el 14% a Mèxic (78.600 persones); Canadà (4.100 persones); Costa Rica (2.500 persones). Aproximadament el 5% va fugir cap Europa (25.900 persones) principalment a l’Estat espanyol (15.400) i a Itàlia (4.600 persones). Pel que fa a l’Estat espanyol, al 2019, les persones sol·licitants de Protecció Internacional (SPI) d’Hondures van ser la tercera nacionalitat amb 6.803 sol·licituds presentades, resultant el 5,75% del total de les sol·licituds presentades. Aquell mateix any, només 226 persones provinents d’Hondures van rebre l’Estatut de Refugiades. El 2020, Hondures va continuar sent el 3r país en nombre de sol·licituds presentades a les autoritats espanyoles, representant el 6.24% del conjunt amb 5.536 persones. De les quals, només 688 van rebre protecció internacional.